A

l nostre voltant, la societat es mou frenèticament com una cadena imparable que ens arrossega: treballem i consumim, tan ràpidament passen els dies que no tenim temps de reflexionar sobre l'objectiu últim de la nostra activitat. Però quan ens aturem un moment i ens enfrontem a la realitat, ens adonem de tantes coses que no tenen sentit ni són justes! Tothom sap com es malgasten a les nostres empreses i per tot arreu els recursos i les persones, mentre que en llocs on farien molt més servei els mateixos recursos mai no arriben. En aquesta crisi econòmica comprovem com s'exigeixen sacrificis a la classe treballadora mentre que les grans corporacions continuen acumulant beneficis. Sempre el mateix: els rics són cada dia més rics i els pobres som cada dia més pobres.

Sovint, a la gent no li agrada parlar de la classe treballadora, prefereixen considerar-se de classe mitjana o arriben a dir que no hi ha classes. Però, en realitat, tothom reconeix que sí que hi ha una classe minoritària de persones que no són de la classe treballadora perquè senzillament no treballen per viure. Aquestes persones són una elit de petites famílies privilegiades que gaudeixen de tots els seus capricis sense treballar. Organitzats darrere una complicada teranyina de societats anònimes aquesta minoria és propietària dels mitjans de producció, els mitjans de fabricació de la riquesa i els mitjans de comunicació de la informació. Tenen un immens poder i l'utilitzen, contra nosaltres, en el seu benefici. El capitalisme ens parla de llibertat i de seguretat però amaga la dura realitat d'una societat deshumanitzada, on moltes persones són abandonades injustament a la seva sort. Les periòdiques crisis econòmiques, conseqüència de l'especulació, deixen veure la cara cruel de la societat del crèdit i el consum: endeutament de les famílies, desnonaments, atur, retallades socials, conflictivitat social i pèrdua de qualitat de vida per a la classe treballadora. L'amenaça de quedar-nos sense feina és la més antiga forma de coacció del capitalisme contra la classe treballadora per imposar salaris baixos i mantenir condicions d'explotació. En un sistema de lliure mercat, l'atur puja i baixa cíclicament en funció dels períodes de creixement i recessió del capital. La nostra prosperitat o la nostra misèria depenen dels interessos d'unes corporacions obsessionades a fer sempre més i més beneficis. Cal ser molt ingenu per creure's la màxima liberal que diu que són les empreses les que creen llocs de treball. Les corporacions només cerquen enriquiment ràpid, tota la feina que creen és temporal i de mala qualitat. En realitat, són els Estats els qui poden crear més i millors llocs de treball i enriquir les nostres societats amb la prestació de més i millors serveis públics per al conjunt de la ciutadania. La doctrina liberal, tanmateix, ha imposat un model tributari indirecte que grava tothom igual, independentment del nostre poder adquisitiu, i que dóna prioritat als impostos sobre les rendes del treball per damunt dels impostos per les rendes del capital. Això significa que, a efectes pràctics, les rendes altes surten molt beneficiades del sistema fiscal i paguen, en proporció, molt menys que les rendes baixes. D'una banda, les rendes altes paguen els mateixos impostos indirectes en el consum, però aquests impostos són els mateixos per a tothom i ells tenen un poder adquisitiu més elevat. D'altra banda, les rendes per plusvàlues del capital tributen molt menys que les rendes per treball i estan subjectes a menys control. La doctrina liberal afirma que això afavoreix la inversió, la creació d'empreses i de llocs de treball, però es tracta d'un axioma sense fonament que la realitat nega una vegada i una altra. Si volem que totes les persones siguin lliures, tinguin les mateixes oportunitats a la vida i que s'ajudin en lloc de combatre entre elles, això només serà possible si edifiquem una nova societat que garanteixi la justícia social. Fa falta un procés constituent!