C
roàcia i Catalunya són dos països semblants que no tenen res a veure. D'entrada, ells tenen una mica més de territori però nosaltres som força més gent (vivim, per tant, bastant més atapeïts). Els uns i els altres tenim una part del país amb clima i paisatge prototípicament mediterrani i una altra de més continental o fins i tot alpí i estem situats en espais de transició entre el cor i la perifèria (balcànica i ibèrica respectivament) del continent. Tots dos territoris han estat sempre llocs de pas, cobejats per potències properes i destí d'emigracions i colonitzacions diverses, la darrera, la del turisme, a la qual els croats sembla que s'hi han abocat amb les idees bastant més clares que aquí: construcció sota control, cultura i natura com a punts forts i domini generalitzat de la llengua franca, l'anglès.
Totes dues són nacions antigues, que han sobreviscut al pas de la història malgrat no haver aconseguit el reconeixement internacional fins fa 20 anys, l'una, i molt aviat, l'altra. I és precisament en aquest procés cap a la independència on els uns i els altres menys ens assemblem. No només perquè la de Croàcia fou el resultat d'una guerra que aquí ni volem ni tindrem, sinó, sobretot, perquè el concepte d'identitat nacional és, per a croats i catalans, completament oposat. Ells el defineixen a partir del passat, de les arrels familiars, que han de ser eslaves i catòliques i no consideraran croat algú que sigui de religió familiar ortodoxa o musulmana, sigui creient o no, tot i que visqui en aquell mateix territori des d'incomptables generacions enrere. La nostra, en canvi, és una concepció molt més cívica i oberta de la nacionalitat, no només perquè formem part d'una realitat cultural, lingüística i, si tot va bé, política molt més àmplia, els Països Catalans, sinó també, i sobretot, perquè hi incloem, si així ho volen, tots aquells que aquí han vingut i d'aquí n'han fet casa seva.
En el que tornem a assemblar-nos és en el moment escollit per fer el salt a l'estat propi. Ells aprofitaren la crisi econòmica, política i ideològica del socialisme federalista iugoslau i nosaltres assolirem la independència en plena fallida política i econòmica de l'estat espanyol. En el seu cas la independència anà acompanyada d'un canvi de model econòmic (no és clar que per millorar) i en el nostre cas també hi hauria de ser (tot i que de signe oposat).
Per últim, el seu fou un procés amb un líder clar, en Franjo Tudjman, que sabé jugar hàbilment diverses cartes (entre aquestes, malauradament, la de l'odi ètnic) i que ara té un carrer i un monument a tots i cadascun dels pobles i ciutats del país. Nosaltres encara no sabem a quina cara associaran els llibres d'història el procés endegat ni de qui seran les estàtues a les nostres places. Siguin de qui siguin, tindran una virtut clara, la d'eclipsar una de els figures més sobrevalorades i omnipresents de la política catalana dels darrers 50 anys. Sí, en Jordi Pujol.
