o hi ha dubte que el terme ha fet fortuna. Fins fa poc, en política, això de la tercera via potser sonava a algú només de l'intent fallit de renovar el laborisme que Tony Blair havia promocionat ara fa uns quants anys i que va generar rius de tinta a Europa. O de significats molt concrets de polèmiques en algunes temàtiques socials.

Però a Catalunya, d'unes setmanes ençà, quan parlem de tercera via tothom entén de què parlem. O més ben dit, tothom entén de què no parlem.

Perquè, ara seriosament, èxit terminològic a part: què és la tercera via? Rajoy no en tenia ni idea, quan li ho van preguntar. Jo confesso que tampoc. Ho podem intuir per eliminació. La tercera via es defineix perquè no és ni això, ni allò, sinó tot el contrari, oi? Tot l'entrellat que en traiem, quan ho demanem a algun dels simpàtics representants d'aquest corrent, és allò tan vell de l'encaix a Espanya, allò altre del finançament més just, o allò de més enllà de la reforma federalitzant de la Constitució (sic).

Deixant de banda la desagradable sensació de pudor rància que ens provoca aquest lèxic, amb la qual ja n'hi hauria prou per desacreditar-ne els promotors, algú de bona fe pot tenir la legítima temptació d'intentar analitzar a fons la proposta, com si fos constructiva. Però llavors, l'únic que cal és un mínim de memòria recent. Això de l'encaix a Espanya, no és el que proposàvem tots a l'Estatut del 2006? Un finançament més just, concretament el principi d'ordinalitat territorial de la renda per capita, no és el que va tombar el Tribunal Constitucional a causa d'un recurs del Partit Popular? El mateix Partit Popular que diu ara que s'ha de reformar el sistema de finançament perquè sigui més just? Ep, i els de la tercera via es recorden del ribot d'en Guerra? Quin paper va fer el socialisme espanyol en tot plegat? I si això és així, quantes vegades consideren els promotors de la tercera via que l'Home pot ensopegar amb la mateixa pedra? O dit d'una altra manera, quin senyal han intuït a l'altra banda del conflicte que els faci pensar que ara hi hauria una reacció diferent per part dels principals partits espanyols? Ens cal una revolució. Però la revolució que necessitem és la democràtica. I a partir d'aquí, tantes vies com vulgueu: dues, tres, quatre o vint. Però primer de tot, és necessari que el poble de Catalunya parli, i parli clar. Perquè el comptador torni a marcar 0 i puguem tornar a posar la primera marxa per arrencar. I perquè això passi, ens hem d'oblidar del lèxic tradicional per utilitzar-ne un de nou, producte de la llibertat i la radicalitat democràtica. Només així hi podrem guanyar les persones que vivim en aquest trosset de terra que ens ha tocat per viure. De via, ara mateix, només n'hi ha una, la democràtica. La resta és literatura barata de consum intern per a alguns partits ancorats en el passat i que encara són a temps de rectificar abans que la història els passi pel damunt com una piconadora.