E

n el capvespre del dijous 17 d'octubre es va viure a la Ciutat Comtal una de les situacions polítiques més kafkianes d'enguany que no passaria de ser una simple anècdota si implícitament no portés imprès el vaticini d'un xoc de trens de competències, d'institucions i de comunitats en una societat fracturada.

Es tractava de l'acte de lliurament de les Medalles d'Honor de la patronal catalana Foment del Treball, un esdeveniment organitzat per una entitat a la seva pròpia seu, on assistiren Soraya Sáenz de Santamaría, presidenta en funcions del govern de l'Estat, Joan Rosell, president de la CEOE, Gay de Montellà, president de Foment, i on era anunciada la participació d'Artur Mas, President de la Generalitat de Catalunya.

La prelació d'autoritats al nostre país és clara i ve regulada pel Reial Decret 2099/1983, de 4 d'agost, pel qual s'aprovava l'Ordenament General de Precedències de l'Estat, i que en el seu article 12 regula la precedència d'autoritats en els actes en el territori d'una comunitat autònoma, i que ulterior sentència del Tribunal Constitucional, assigna al president del Consell de Govern de la Comunitat Autònoma el lloc 10, i als vicepresidents del govern, segons el seu ordinal, el lloc 11; mentre que al president de govern li assigna el número 5 després del rei o reina, de la reina consort o del consort de la reina, del príncep o princesa d'Astúries i dels infants d'Espanya.

Però també l'article 9 especifica literalment: "Les persones que representen en el seu càrrec una autoritat superior a la del seu propi rang no gaudiran de la precedència reconeguda a l'autoritat que representa i ocuparà el lloc que li correspongui pel seu propi rang, llevat que ostenti expressament la representació de Sa Majestat el Rei o del President del Govern".

També s'ha de tenir en compte que l'article 98 de la Constitució Espanyola del 1978 i l'article 1.2 de la Llei 50/1997, de 27 de novembre, del govern estableix que el govern es compon del seu president, vicepresident o vicepresidents i dels ministres. I a l'article 13 de la Llei del Govern s'afirma que "les funcions del President del Govern seran assumides pels Vicepresidents en els casos de vacant, d'absència o de malaltia, segons el corresponent ordre de prelació".

Per tant, queda meridianament clar de quin és el lloc que correspon a cadascú atesa la representació que ostenten i el fonament legal en què es basa cada càrrec, punts tots aquests que saben sobradament els responsables de protocol de presidència de la Generalitat i de Moncloa que són uns autèntics professionals en la matèria de provada reputació i merescut prestigi.

També podríem afegir que el Reial Decret de Precedències de l'Estat diu, en relació amb la classificació i presidència dels actes, a l'article 4: "Els actes seran presidits per l'autoritat que els organitza. En cas que aquest autoritat no ostenti la presidència, ocuparà el lloc immediat a la mateixa".

La política sempre té una dosi de teatralitat però, en canvi, les institucions pel seu caire d'intemporalitat, de continuïtat en el temps i de representació de tota la ciutadania en tot moment han de fer gala d'un escrupolós respecte a les entitats i a les persones i d'un rigorós acatament a la legalitat que és qui justifica i dóna sentit a la seva pròpia existència.

I és que tot el que ha succeït és com el primer acte d'un sainet que tot just acaba de començar i que sembla obeir al desig d'acontentar els respectius electorats o de compliment de les exigències dels socis del pacte de govern en el cas català però que suposa una descortesia a l'empresariat del país en un moment en què està fent un titànic esforç de superació i de redreçament de la situació i, sobretot, comporta una desatenció envers els guardonats amb les Medalles d'Honor del Foment, que de segur havien trenat la il·lusió de veure's acompanyats i reconeguts pel president de Catalunya.

Aquest succés en l'actual conjuntura socioeconòmica és una banalitat que no ens podem permetre ni com a societat ni com a país i resulta entristidor que els nostres representants a l'Administració de l'Estat i a l'Autonomia no puguin dialogar ni arribar a consens en una qüestió de forma, què passarà, doncs, en les qüestions de fons?