A
l'altra banda del posicionament sobiranista català proliferen molts arguments que no se suporten sobre fonaments sòlids. Per exemple, quan es diu que Catalunya i Espanya no s'haurien de separar perquè hi ha vincles emocionals massa forts (afectius, històrics, econòmicsÉ) que ens uneixen i, en canvi, no es diu quins són. Són vincles familiars? D'entrada no ho hauria de ser per als catalans les famílies dels quals fa generacions que no tenen cap lligam personal amb famílies més enllà de la Franja. En tot cas, per als que sí que tenen família fora de Catalunya, la vinculació hauria de ser amb les persones i els pobles on tenen les arrels, no necessàriament amb Espanya com a concepte, com a nació o estat. En tot cas, pel fet de ser independents no es perdrien pas aquests lligams, com no els perden els sud-americans o africans que viuen aquí. Un altre argument habitual és que promoure la independència (fins i tot una consulta!) és provocar la fractura social i el trencament de la societat en dues. Aquesta fal·làcia no té en compte que, per la mateixa raó, seguir amb l'estatus actual també suposaria trencar la societat perquè és imposat a molta gent que no el vol. Per què voler ser independent trenca la societat i voler ser espanyol no? També es diu que val la pena sentir-se espanyol. Per què? Cal preguntar-se què ens ha aportat Espanya amb què valgui la pena identificar-s'hi. M'ho pregunto i trobo moltes més coses que em són alienes que no pas les que reconec com a pròpies. De totes maneres, acceptant que un tingui molts referents culturals espanyols -que vol dir castellans- i vegi moltes coses bones en allò que aporta la idea d'Espanya, què perdríem d'això si Catalunya fos independent? Deixaríem de menjar gaspatxo, beure Rioja, llegir bona literatura, escoltar els Panchos o visitar l'Alhambra? Per gaudir i identificar-se amb tot això no cal sentir-se espanyol. I encara menys haver de suportar l'escarni constant a tot allò amb què tu sí que t'identifiques i no és considerat espanyol.
Sovint sentim que Espanya és la nació més antiga d'Europa. I ho diuen presidents del govern o ministres d'Exteriors! Som nació des dels romans? Des del gots? Des dels Reis Catòlics? Des de quan? Si no ens remuntem al ridícul de parlar de nació o cultura catalana o castellana abans de l'existència de les llengües romàniques, hi ha diverses raons per dir que només som nació espanyola d'ençà que ens la van imposar. De fet, les dues llengües i nacions no es troben fins que la unió dinàstica de les dues corones esdevé l'imperi espanyol, en el qual el castellà s'imposa en l'àmbit cortesà. És el mateix temps en què la Inquisició comença a veure com heretgia allò que no és estrictament cristiano. D'altra banda, el decret de Nova Planta del 1716 evidencia que els mateixos espanyols reconeixen l'existència d'una nació i estat catalans en negar-ne les seves institucions i estructures (Constitucions, Generalitat, llengua, universitats, impostosÉ). De la mateixa manera que neguen la possibilitat que els ports catalans treguin rendiment de les colònies fins al decret de llibertat de comerç amb Amèrica del 1784. Quina manera d'entendre què és una nació, negant-la als que en formen part per forçaÉ! I com pot ser que algú vulgui que formis part de la seva nació sabent que no vols ser-ne? Doncs perquè ets un territori conquerit, annexat i no el propi de la nació. En tot cas, si existeix la nació espanyola no serà per convenciment sinó per l'obstinació i la repressió exercida per imposar-la: amb la guerra dels Segadors i la de Successió, amb els decrets de Nova Planta, amb els bombardejos d'Espartero, amb les dictadures de Primo i Franco, els exilis constants i un munt de baules en el temps que arriben fins a l'atac a la llengua i l'ofec econòmic a la Catalunya d'avui.
Només trobo efectes negatius i no afectes positius en ser espanyol. On són els vincles emocionals que ens han de fer estimar Espanya? On són els arguments racionals perquè aguantem un dia més aquesta ignomínia?
