la confessió ha de ser completa

30.07.2014 | 00:00

U
na Catalunya commocionada va rebent les notícies del cas Pujol. Ahir Artur Mas va anunciar que l'expresident renunciava a les presidències honorífiques de CDC i CiU i al sou i despatx als quals té dret per llei. Naturalment! Només faltaria! Aquestes renúncies haurien d'haver format part del document de confessió emès divendres passat i que, malgrat el seu impacte sísmic, és d'una insuficiència feridora. Quants diners? A quins països? Per què no es va aprofitar cap amnistia per regularitzar-los? Són preguntes que no havien de quedar en l'aire. L'única cosa clara de veritat, i la que ha colpit tanta gent, és que Jordi Pujol reconeixia un engany inconcebible en un governant, i encara menys en un que es veia, i molta gent veia (i veu encara), com el gran líder del renaixement català.
Els més indignats, ara mateix, són els seus antics seguidors, aquells que van confiar-hi cegament, oblidant potser que Pujol era només un home; important, sens dubte, però polièdric i fal·lible. Valent en la clandestinitat, mobilitzador en el fer país i en el fer política, responsable de moltes coses positives que ens han passat, tot això no deixarà de ser cert, malgrat que ara la cara oculta emergeixi amb força i reclami l'inevitable protagonisme. Però per salvar el record de l'herència positiva, caldria que no únicament Jordi Pujol sinó també la seva família ho expliquessin tot, sense esperar que la policia, la fiscalia i els jutges els matin a pessigades. Es podrien haver avançat a la petició de diferents grups de l'oposició que ara demanen que Pujol s'expliqui des de la tribuna del Parlament.
Només la veritat, sencera, exhaustiva, documentada, sobre tots els negocis de la família i sobre la seva relació amb el temps de poder, poden tranquil·litzar una ciutadania astorada que es pregunta què han estat fent els seus representants al llarg de tots aquests anys. Cap on miraven, que no veien res? Quins controls hem tingut per tenir tants ensurts en els darrers temps. Una ciutadania que té dret també a qüestionar la informació que ha estat rebent. La confessió de divendres canvia sense remei la il·luminació sobre totes les notícies que des de Palau es despatxaven amb una acusació d'atac a Catalunya, i amenaça, per la llei del pèndol, amb fer creïble qualsevol pseudoinforme. Per tornar la pau als esperits i la confiança a les institucions, cal una catarsi radical que comenci pel descobriment de tots els secrets, i que caigui qui hagi de caure, que es jutgi a qui s'hagi de jutjar: Catalunya és prou forta per aguantar-ho.
El mateix President Mas, en el dia de donar "la notícia més dolorosa", explicava ahir que Jordi Pujol ja fa una dècada que no és al capdavant de CDC. I assegurava que les decisions que s'han pres en els darrers dies per part de qui va ser el cap del país durant 23 anys estaven en la línia d'afectar el mínim possible les grans decisions que el país té al davant. Potser la CDC actual ha pensat en el país i el moment que viu, Pujol... Sobre les seves accions, les anteriors i les que està prenent, hi ha una gran ombra de dubte, que va creixent a mesures que a petites picotades es va sabent l'activitat que en els darrers anys han estat duent a terme bona part dels seus descendents. No serà bo mantenir aquesta ferida oberta molt temps, perquè no fa cara que hi haguem fet prou net per poder-la cosir sense riscos posteriors. Pujol, els Pujol, han d'acabar de reblar el clau i despullar-se de les seves malifetes econòmiques. Des de la veritat més absoluta i transparent, és l'única manera que podem edificar nous edificis. I si CDC vol refer el seu propi, també ha de tenir el mateix punt de partida. Si fem nous edificis, que tinguin bons fonaments.

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema