A
l final ha guanyat l'opció que no era a la papereta. Ha estat una decepció per al sobiranisme català, un gran alleujament per al govern espanyol i un respir per als organismes que haurien hagut d'acomodar-se a l'aparició d'un nou estat. Però, per sobre de tot, ha estat una demostració que, sovint, la força dels fets porta a solucions imprevistes.
El referèndum sobre la independència d'Escòcia es va convertir en una jugada a tot o res perquè el primer ministre David Cameron va voler infringir al seu rival Alex Salmond una derrota alliçonadora en un territori on el Partit Conservador té una presència amb prou feines testimonial. Però el pla original de Salmond era presentar als seus ciutadans una alternativa de major autonomia que, en ser referendada en referèndum, hauria tingut més força que una simple reivindicació de govern a govern. L'opció de l'anomenada devomax era la preferida a les enquestes, i va ser només per un càlcul polític que no va ser posada a votació. Tanmateix, finalment, la força dels fets ha acabat convertint-la en l'opció guanyadora. Ho ha esdevingut per una via indirecta i precipitada, quan el creixement de les possibilitats d'una victòria del sí ha portat els líders dels tres grans partits britànics a prometre un increment de l'autonomia en una maniobra de darrera hora. Amb la victòria del no, el mandat del poble escocès és clar: romandre dins del Regne Unit, però en les condicions promeses. Hi ha una bona raó per no escapolir-se del compromís: malgrat la derrota per deu punts, l'independentisme ha aconseguit el 45% dels sufragis, més del que podia calcular fa un any. El desig d'un estat propi és minoritari però ferm a Escòcia, i ben segur que ho serà més si les promeses de Westminster acaben diluint-se un cop superat el pànic a una possible amputació del Regne Unit.
El 45% dels sufragis té més valor si es té en compte tot el que hi havia en joc, i que no ha estat fre per a un milió i mig d'escocesos. Gran Bretanya és un dels cinc membres permanents del Consell de Seguretat de l'ONU, potència nuclear amb submarins atòmics en un port escocès, aliat especial dels Estats Units, seu de la primera plaça financera d'Europa i titular d'una moneda de primera fila internacional. La separació hauria comportat recol·locar armes nuclears, revisar un pressupost de Defensa del que depenen accions a tot el món, reajustar la composició de l'OTAN i de la UE amb procediments no utilitzats fins avui, sotmetre a un estrès delicat la solvència del deute públic britànic i posar la lliura enmig d'un estira-i-arronsa entre Londres i Edimburg. Tot i així, el 45% dels escocesos han decidit que valia la pena construir el seu propi estat, i totes les institucions internacionals implicades han mantingut un escrupolós respecte resignades a acomodar-se -com es fa sempre en política internacional- a la nova situació que pogués sorgir de la decisió popular. Certament, no és exagerat afirmar que el referèndum escocès ha estat una demostració esplèndida del valor de la democràcia aplicada en profunditat.
Tot i les substancials diferències que hi ha entre els dos països i els dos processos, aquest gran exercici ofereix lliçons interessants per al sobiranisme català i per als partits espanyols que es neguen en rodó a negociar la reivindicació d'una consulta a Catalunya. Per la banda sobiranista, cal prendre nota que aquest espectacle que ha admirat el món ha estat fruit no d'un salt en el buit, sinó d'un escrupolós i persistent rigor legal; per al govern central i els qui en comparteixen les seves tesis, és una prova que les reivindicacions profundes i persistents acaben trobant vies de sortida.
