D

emà arriba al seu punt culminant el llarg camí iniciat ara fa onze mesos, quan CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP es van posar d'acord a convocar una consulta sobre la independència de Catalunya. La unitat política que es va aconseguir aquell dia (87 diputats de 135 al Parlament) va donar un gran impuls a un procés sobiranista que, fins aquell moment, no tenia objectius concrets i immediats. La consulta va unir els defensors del Dret a Decidir -nova, afortunada i eufemística denominació de l'autodeterminació- i dels partidaris de la independència sense matisos, dos objectius parcialment coincidents que s'han sumat per formar un gran corrent que ha recollit i ampliat les bases del catalanisme tradicional, ara radicalitzat per la conjuntura política, per l'esgotament de la fórmula autonòmica, pel tancament de PP i PSOE a negociar un estatus especial per a Catalunya i per la crisi econòmica. La convocatòria va tenir, des del primer moment, un alt component de desafiament i de fugida endavant. En molts moments ha semblat que n'eren molt més conscients els ciutadans -fins i tot els entusiastes del procés- que els mateixos polítics promotors, que han arribat a caure en el ridícul amb les seves reiterades negatives a considerar un pla B quan, com era previst, la consulta basada en la llei catalana fos suspesa. Finalment ha acabat resultant evident que la negativa a plantejar plans alternatius obeïa a la consciència que els partits serien incapaços de mantenir la unitat si havien de trobar un pla de recanvi. De fet, la unitat de CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP va estar a punt d'anar-se'n en orris quan va arribar la primera suspensió del TC. Tanmateix, al final, la por de quedar aïllat i la persistència del PP han evitat la desbandada.

Després d'onze mesos, s'ha comprovat implacable la inflexibilitat del PP per no arriscar amb gestos cap a Catalunya vots al conjunt de l'estat que li resulten imprescindibles en el cicle electoral que està a punt de començar. Cal esperar que PP i PSOE hagin sabut comprovar, finalment, que a Catalunya no hi ha una erupció que es refredarà espontàniament, sinó un anhel profund; cal esperar, també, que el PP consideri que les dues impugnacions de la consulta han estat una demostració de fortalesa suficient i que, a partir del 10-N, aparegui alguna disposició real a un diàleg real.

Al final, comptat i debatut, el 9-N serà una gran acció reivindicativa. Una Diada per altres mitjans. No una consulta, sinó una manifestació amb paperetes. No un referèndum, però tampoc una costellada. Segurament, per arribar a aquest punt no calien tantes giragonses ni tanta tensió. Si les eleccions del 2012 van tenir com a guanyador un president afeblit -Artur Mas- i una força emergent -ERC- que oferien una consulta vinculant, i si aquesta havia quedat frustrada, hauria estat més conseqüent convocar unes noves eleccions en les quals els partidaris de la independència presentessin aquesta opció de forma clara i inequívoca per tal de formar noves majories sense ambigüitats. De ben segur que hauria estat així si no ho haguessin desaconsellat els respectius càlculs electorals. Tanmateix, encara que el procés pel qual s'hi ha arribat hagi estat excessivament singular, el fet és que els catalans tenen demà una oportunitat d'expressar-se. El sobiranisme, a qui va realment adreçada aquesta acció, pot llançar novament un clam no determinant però sí de gran potència, ara amb una nova fórmula. El govern central sembla disposat a ser sensat i a no interferir si la Generalitat no fa ostentació de la seva evidentíssima participació, i per tant es donen les condicions per a una nova gran jornada d'expressió lliure i cívica. El civisme i l'esperit positiu han estat els grans actius del sobiranisme popular. Cal preservar-los per damunt de tot. Aquest clima exemplar s'ha de mantenir demà per tal que el 9-N sigui un gran èxit dels ciutadans i l'expressió d'una part molt important dels catalans delerosa de fer sentir el seu desig d'una Catalunya diferent. No més que això, però tampoc menys. I el 10-N, la clau continuarà sent el diàleg.