L

a notícia de dijous que Marc Coma deixava la competició i passava a ser director esportiu del Dakar, la cursa que ha guanyat cinc vegades, va ser sorprenent. Sobretot, perquè semblava que el camí de l'avianès, un cop deixés de competir damunt de dues rodes, seria un altre. Just després de guanyar la prova sud-americana, el gener mateix, van aparèixer rumors segons els quals acceptaria una oferta de l'equip Toyota per passar als cotxes, tal com havia fet mesos enrere el seu gran rival dels últims anys, Cyril Despres. De manera gairebé tan inesperada com va succeir aquesta setmana, però, Coma i el seu equip van trametre aleshores una nota de premsa anunciant que s'exercia la pròrroga automàtica del seu contracte amb KTM i que el seu objectiu seria assolir el sisè Dakar i el setè Mundial amb la marca austríaca. Semblava que seria l'última motivació esportiva que tindria en motos, superar Despres i atrapar Stéphane Peterhansel.

Però prop d'arribar als 39 anys (els fa l'octubre), Coma ja tenia al cap que el canvi de rutina era a prop. Com va admetre ell mateix en la nota amb la qual va anunciar la seva retirada, ja era molt més complicat entrenar-se, afrontar els reptes, arribar a l'excel·lència que sempre ha mostrat i que en tot moment s'ha imposat i passar llargues temporades fora de casa, L'avianès, un dels esportistes més fiables i de més categoria esportiva i humana que han donat les comarques de la Catalunya Central, amaga darrere de la seva afabilitat una ment calculadora. Li ha servit per ser el millor en la seva disciplina, per resistir tants anys i també per no tancar-se cap porta. Perquè Coma ha tingut grans polèmiques amb la direcció del Dakar. Com el 2007, quan una emboscada mentre rodava amb Isidre Esteve el va fer caure quan li faltaven dos dies per obtenir la segona victòria; o el 2010, quan va ser sancionat amb sis hores per canviar una roda il·legalment, segons l'organització; o el 2012, quan aquesta mateixa va anul·lar una etapa en què Despres hauria perdut la cursa i li va facilitar el triomf. El pilot català va mostrar el seu enuig, però no va trencar amb tot. Va trobar força per superar un 2013 en què no hi va poder participar per lesió i encara va emportar-se dos tuaregs més. És una persona respectada per tots els companys, pels pilots que ara seran a l'altra banda i amb els quals haurà de negociar en etapes dures i controvertides, com la del salar de Uyuni del gener passat, en què es va obligar a competir tot i les condicions impracticables. El lloc que hereta, que ocupava David Castera, no és fàcil, però Étienne Lavigne, l'amo de la cursa, no podia trobar ningú més adequat. I Coma, de passada, marxa per la porta gran i resol un futur personal que no era clar. Tot un win-win.

La Catalunya Central perd el seu esportista en actiu més important i un dels seus millors ambaixadors. En aquesta hora, correspon retre-li el reconeixement que mereix i confiar que a la direcció del Darkar continuarà sent un gran ambaixador de Catalunya. Aquest territori necessita un hereu de Coma. Costarà de trobar, però de ben segur que hi ha candidats que ho aconseguiran.