El foc que no es va apagar a l'hivern

28.07.2015 | 00:00

L
'Anoia i el Bages han estat l'escenari d'un altre gran incendi forestal que ha destruït centenars d'hectàrees de bosc, ha amenaçat habitatges i negocis i ha obligar a desplaçar desenes de persones. Cal fer una valoració provisional positiva de com han funcionat els sistemes de protecció civil i atenció als desplaçats, així com un elogi de la tasca dels bombers i un agraïment a la dels voluntaris. S'ha fet molta i bona feina. I dit això, cal afegir que aquesta feina s'ha hagut de fer perquè n'hi ha una altra que no s'havia fet. Com se sol dir, els incendis forestals s'apaguen a l'hivern. És a dir, que la millor manera de combatre'ls és reduir al màxim les situacions de risc que els poden provocar, i posar-los el màxim de traves per alentir el seu creixement i facilitar-ne l'extinció quan es declaren.
La combinació entre sequera persistent, altes temperatures, baixa humitat i vent intens es dóna amb una certa freqüència a Catalunya. Forma part del clima mediterrani. No hi ha manera d'evitar que de forma periòdica, però irregular, es formi aquest còctel explosiu. I tot i que s'hi fan grans esforços -que s'han d'intensificar, perquè aquest any ja portem massa accidents, alguns de vinculats a tasques agràries?-, també és impossible eliminar del tot les espurnes que prenen el foc. En canvi, sí que es pot treballar per impedir que les flames progressin amb la força i la velocitat amb què ho fan. És una qüestió de gestió del bosc, una problemàtica sobre la qual hi ha estudis més que suficients des de fa anys, però en què s'ha fet ben poca cosa, malgrat que tothom se'n diu conscient.
Sabem que el canvi econòmic i social ha portat a un abandonament de les zones boscoses, que així han incrementat el seu poder de combustió ràpida. Sempre s'ha dit que els pagesos són els gestors del paisatge, però la primera obligació d'un pagès és guanyar-se la vida, i no podem demanar-li que gasti esforços en una activitat que no li rendeix. Si l'existència del bosc és un interès general del país, i ho deu ser a la vista dels laments que provoquen els incendis, se n'han de fer responsables els gestors de l'interès general, és a dir, els poders públics a través de les seves administracions.
Aquesta mena de reflexions sorgeixen en abundància després de cada gran incendi, però s'obliden amb l'arribada de la tardor i es desen al calaix si la meteorologia ens obsequia amb uns quants estius benignes. Fa 21 anys del terrible estiu del 1994, i les grans reflexions que el van seguir no van impedir que quatre anys més tard cremés una gran porció d'aquestes comarques en un altre seguit de jornades infernals. I avui, dues dècades més tard, passar pels boscos de Catalunya invita constantment a pensar: si aquí hi entra el foc, no l'aturen fins vés a saber.
Estarem igual d'aquí a dues dècades més? O estarem encara pitjor? En tot cas, tant de bo el d'Òdena sigui l'únic gran incendi d'aquest any, i no només "el primer", com se l'ha saludat amb un pessimisme comprensible.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema