u

na sentència judicial afegeix una baula més a la llarga cadena d'esdeveniments protagonitzats pel retaule del Roser de l'església de Salelles, un objecte artístic i litúrgic barroc en litigi entre els veïns i la parròquia del poble, d'una banda, i l'Ajuntament de Manresa, que se'n disputen la possessió.

La història comença molt enrere, el 26 de març del 1681, quan la parròquia va encarregar als mestres Toni i Miquel Vidal un retaule pel qual es va comprometre a pagar 326 lliures barcelonines. El retaule va lluir a l'església sense grans ensurts fins que, amb l'esclat de la violència anticlerical durant la guerra civil, els veïns van témer que el retaule fos destruït i el seu alcalde pedani, Josep Pons, amb l'ajut de Ramon Felip, el van traslladar d'amagat a la Cova, on van pensar que estaria segur. Segons el relat dels veïns, la comunitat va perdre des de llavors la pista del retaule, que va anar a parar al Museu, on se'n va exposar una petita part i la resta va romandre en caixes. I no va ser fins que el Museu va encarregar-ne la restauració el 2005 i el va exposar complet el 2007 que els salellencs van redescobrir el seu retaule. Es van adreçar a l'Ajuntament i en van demanar el retorn quan aquest ja l'havia fet restaurar i l'exhibia en un espai destacat del Museu, setanta anys després que sortís de Salelles. Les converses no van anar bé. El capdavanter de la reclamació era i és el rector de la parròquia, Manel López, una persona que no destaca per la suavitat de les seves formes i amb la qual l'Ajuntament, governat llavors pel tripartit de PSC, ERC i ICV i amb Ignasi Perramon com a regidor de Cultura, no va saber i no va poder arribar a un acord. La controvèrsia va anar a parar a un diàleg a través de tràmits administratius que no va ajudar gens a apropar posicions. La Comissió Pro Retorn del Retaule va portar l'afer al jutjat. El regidor de Cultura del nou govern de CiU, Joan Calmet, va iniciar al seu torn un nou diàleg que també va acabar amb posicions enfrontades. Ara, una sentència dóna la raó als veïns i la parròquia: s'accepta que els veïns no van saber que el retaule estava dipositat i exposat parcialment al Museu, i es conclou que mai no n'han deixat de ser els propietaris, raó per la qual els ha de ser retornat. La sentència dóna la raó a un col.lectiu que té arguments molt ben fonamentats. Tanmateix, també l'Ajuntament té bons arguments. I tindria tot el sentit que insistís a reivindicar-los presentant recurs.

Si estiguéssim davant de qualsevol bé material, no hi hauria res a debatre. Tanmateix, estem davant una obra d'art que ha de ser considerada un bé cultural col.lectiu, i que ha estat preservat i restaurat amb béns públics. És prioritari que estigui ben protegit i que pugui ser gaudit i admirat. Al Museu és així: fa una funció pedagògica i forma part d'un discurs més ampli sobre el barroc bagenc. Els veïns i la parròquia garanteixen que donaran la màxima seguretat a la capella i que l'obra serà visitable sense cap entrebanc. Pensant en el retaule, això és el que caldria garantir, i el que hauria de condicionar la devolució efectiva. Perquè no és només qüestió de qui n'és el propietari, sinó de com se li dona un ús social adient.