L
'excepcionalitat del Bàsquet Manresa és evident, és valuosa i s'ha de tenir present sempre, però això no significa que tot el seu entorn hagi de ser acrític. Ni és possible, ni seria positiu que fos així. Dirigents i jugadors han d'estar sotmesos a un escrutini públic rigorós, i no poden pretendre esquivar aquest escrutini amagant-se darrere d'uns mèrits que tothom coneix i reconeix i que són patrimoni de diverses generacions. Una cosa no impedeix l'altra. Diumenge, l'ICL va oferir, a estones, un espectacle tristíssim. Aquest equip té dèficits de partida que són fruit de decisions mal preses i diumenge, a més, va perdre el nord. El públic ho va encaixar amb paciència, com sempre. Algun xiulet aïllat i algun esbufec esporàdic són el mínim que es pot esperar. Sembla que l'entrenador, Ibon Navarro, no ho va entendre així. Si no ho va entendre, es va equivocar, i li convé reorientar el radar. No és a la graderia, on ha de mirar.
