Niça. La mort. Prop d'un centenar de persones han perdut la vida quan havien sortit a veure un castell de focs. Enmig de la celebració de la festa nacional, la tragèdia. La mort els va venir a veure pujada dalt d'un camió frigorífic blanc de lloguer, pitjava el pedal de l'accelerador fins al fons, feia ziga-zaga per fer més horrorosa l'acció. Les víctimes són el dolor. Elles i les seves famílies, algunes desaparegudes totalment en l'irracional atropellament; elles i el país, que fa seva la pena i el dol; elles, França, Europa i les democràcies de tot el món, que no entenen tanta barbàrie, tanta absurditat.

Les xifres, a vegades, són ben eloqüents i aquestes eren les d'ahir a mitja tarda: 84 morts, 210 ferits, 52 d'aquests en estat crític, i 25 en fase de reanimació debatent-se entre la vida i la mort. Entre els que han perdut la vida, 10 menors. La investigació també informa del context: un home sol, violent i delinqüent conegut i condemnat a França és l'autor de la barbàrie. Havia llogat un camió, que havia d'haver tornat el dia 13, i no ho havia fet. L'hi havien reclamat? Algú s'havia alarmat? Ningú no sabia que podria causar aquesta mortaldat. Ningú no sabia que pogués estar relacionat amb l'islamisme radical. De fet, amb certesa, ningú no ho sap, ni fins ahir al vespre ningú s'havia atribuït l'acció. Poden existir, però, elements individuals que actuïn sense tenir una relació orgànica, en sintonia amb l'islamisme radical. Si més no, per la quantitat de dolor creat i per la manera de provocar-lo, es podria encaixar dins dels paràmetres d'una acció terrorista de base islamista. Accions que, diguem-ho també, no comparteixen la majoria de musulmans.

Els polítics han reaccionat reclamant unitat sense fissures. Ho ha fet Hollande des de Niça, des del cor de la Costa Blava, des del país que ha patit tres dels darrers atacs terroristes amb grans mortaldats. I l'han seguit bona part dels principals mandataris d'Europa i dels Estats Units, tot i que hi ha silencis o discrecions que preocupen. Se senten massa poc, o massa tard. També a l'estat i a casa nostra hi ha hagut condemnes unànimes i mostres de fermesa a favor de la democràcia i de les llibertats, i en contra de les dictadures del terror.

Per desgràcia, però, la reacció immediata dels polítics després de la desgràcia ja la tenim assumida com a normal en el procés posterior a un atemptat. És necessària i reconforta, és cert, però resol poc. La unitat ha d'anar més enllà d'un lament. Hi ha de ser per no cometre errors de pes per a la història com el pacte de les Açores, però també per poder actuar a millorar la previsió, a poder fer més segura la nostra manera de viure. No es pot responsabilitzar de tot plegat a qui n'és víctima, però a l'altra banda hi ha murs altíssims de silencis i d'horror incomprensible.