La cessió del convent de les germanes caputxines de Manresa a la Fundació Sociosanitària de Manresa, acordada el 2012 i presentada públicament el 2014, és una operació urbanística de gran interès per a la capital del Bages. En primer lloc, el tracte entre l'orde i la FSSM té la virtut de resoldre el futur d'una petita comunitat de religioses d'edat molt avançada que requereix l'atenció que presta el centre manresà, que ja l'està oferint tal com es va pactar. En segon lloc, permet dotar Manresa d'una nova residència d'avis, un equipament d'interès social i molt necessari. En tercer lloc, dóna l'oportunitat d'injectar vida en un sector especialment decaigut del nucli antic. El convent és una finca molt gran i pràcticament buida que dificulta la revitalització del seu entorn. L'operació de la residència ho faria possible: ampliació del carrer Òdena, reurbanització a Talamanca i Arbonés i un equipament de servei públic amb activitat permanent. Una oportunitat única. Pensant en els usuaris de la futura residència, la finca és a tocar de la Renfe i del pàrquing de la Reforma. Tot aquest benefici públic coincideix amb l'interès de les caputxines, que veuen òptimament resoltes les necessitats de la seva vellesa.

Quatre anys després de l'acord, amb els papers signats i registrats, el tracte no s'ha culminat perquè cal l'aprovació de l'organisme del Vaticà competent per a aquests afers. És inevitable preguntar-se per què no s'ha obtingut aquesta provació sense que hi hagi hagut encara ni tan sols una resposta. Tothom que ha tingut a veure amb l'operació ho atribueix a la resistència del bisbat de Vic, que dirigeix Romà Casanova. El bisbat ho nega i afirma que si l'operació s'ha encallat és perquè la FSSM i les monges no es van adreçar al Vaticà com correspon d'acord amb el Dret Canònic. Però el fet que el bisbe sigui el representant directe del Vaticà en aquest territori el posa, precisament, en la posició clau per facilitar o entorpir l'acord. Consta que fa anys que té l'afer a sobre la seva taula i ha tingut molt temps per donar curs a la cessió o bé directament o bé orientant la gestió cap on correspongués. Si en quatre anys no s'ha fet, les conclusions arriben soles. En tot cas, està a la seva mà aclarir-ho detalladament.

Ara, el bisbe ha estat nomenat administrador de la comunitat de les caputxines en haver quedat vacant la posició de superiora. Segons les germanes, si no hi ha superiora és perquè el mateix bisbe no va atendre la petició de la comunitat de convocar-ne el nomenament. Romà Casanova reforça, encara més, la seva posició determinant.

Teòricament, el tràmit final d'aquesta confusa història és ara al Vaticà, qui prendrà la decisió. Cal esperar que la prengui pensant en les seves religioses i en la ciutat, d'acord amb l'esperit humanístic de defensa del bé públic que se n'ha d'esperar. Cal confiar que aquest mateix criteri guiarà el bisbe Casanova en allò que depengui d'ell. No hauria de caldre recordar que, al capdavall, Manresa és la primera ciutat de la seva diòcesi, i té dret a esperar que el seu bisbe jugui un paper positiu, cooperatiu, generós i solidari. Altres actituds, tan conegudes, només poden generar perplexitat, incrementar l'allunyament i fer estèrils esforços que podrien donar esplèndids fruits.