Durant els darrers dies hem pogut assistir a un insòlit enfrontament públic entre el bisbat de Vic, d'una banda, i les monges caputxines i la Fundació Sociosanitària de Manresa, de l'altra. Mentre la FSSM adoptava un perfil volgudament baix per intentar no acabar de sentenciar la greument amenaçada cessió del convent del carrer Talamanca per a la construcció d'una residència d'avis, les monges i la diòcesi, tradicionalment abonades al mutisme, s'han llançat a un sorprenent intercanvi d'acusacions irades que, en el cas del bisbat, s'han estès també fins a la Fundació, a la qual ha llançat invectives duríssimes. Afirma que els seus responsables han actuat amb negligència, són culpables del fracàs de l'intercanvi per no haver atès les indicacions de la diòcesi, i han maniobrat amb malícia per saltar-se el Vaticà. És positiu que la diòcesi que dirigeix Romà Casanova hagi sentit, potser per primera vegada, la necessitat de sortir a defensar obertament i sense embuts la seva posició en un afer conflictiu. El trist és que no s'hagi produït un debat obert, honest i constructiu, sinó una allau de retrets procedents de Vic amb una aspror inaudita.
Sobre el paper, tot hauria de ser fàcil. Les monges, propietàries exclusives de la finca, i la FSSM estan plenament d'acord. La Fundació ofereix garanties com que, encara que obtingui el domini del terreny, no el pot vendre. L'Ajuntament ha expressat des del primer moment el seu interès en una operació que és una gran oportunitat per a la ciutat. En aquest context, semblava que el bisbe, que havia de donar-hi el vist-iplau, se centraria a garantir que les condicions de la cessió són el màxim de positives per a les caputxines i per a la ciutat, i no només per als receptors de la finca. No ha estat així. El bisbe ha viscut l'operació com una gravíssima intromissió en els seus dominis, i ha reaccionat amb gran hostilitat. Primer, durant mesos, va respondre amb un silenci obstruccionista a les demandes que s'ocupés del tema; després, en veure que monges i FSSM no es quedaven amb els braços plegats davant del seu inacabable silenci, va passar a l'ofensiva per prendre el control de la comunitat de caputxines sense contemplacions i de forma ofensiva, segons el relat de les monges. Ara, afirma, l'acord és nul per culpa de la FSSM i la decisió depèn del Vaticà.
És comprensible que Romà Casanova vulgui assenyalar els errors que, al seu entendre, ha comès l'altra part. Però la seva posició és difícil d'entendre. Com a representant del Vaticà en aquest territori, ha estat a les seves mans durant més de tres anys orientar les gestions cap on
correspongués, fos a Vic, fos a Roma, o a ambdues. En tot aquest temps no ha donat cap argument sòlid per oposar-se d'una manera tan irreductible a l'intercanvi. La teoria que tot és culpa de la FSSM no és versemblant. No sembla gens lògic que la part promotora de l'operació, que hi ha dedicat ja molts diners i esforços i ja està tenint cura de les monges, vulgui llançar-ho tot per la borda ignorant les instruccions de l'àrbitre i intentant saltar-se ni més ni menys que el Dret Canònic i el Vaticà, i amb un bisbe de testimoni. No és versemblant i, a més, no encaixa en absolut amb la impecable trajectòria de la FSSM, un organisme de caràcter públic i amb una llarga experiència de relació respectuosa amb l'Església al vell hospital de Sant Andreu. El bisbat hauria d'orientar-se cap a l'argumentació i el diàleg. Calen més raons i menys retrets. I sobretot, cal una posició col·laborativa i positiva pel bé de la societat a la qual el bisbat ha de servir, en comptes de la defensa numantina d'un territori vedat i intocable. Ara, el que cal és solucions.
