El cinema va néixer com un entreteniment per a les masses i ha anat esdevenint un llenguatge més de la creativitat i la cultura. Arribada l´edat de maduresa del mitjà, la producció i l´exhibició de cinema han hagut d´afrontar un canvi tecnològic i de costums que ha posat el sector contra les cordes. L´arribada d´Internet i de la pirateria ha estat un cop demolidor tant per a la producció com per a l´exhibició, impacte que a Catalunya i a Espanya s´ha vist agreujat per l´efecte persistent de la crisi econòmica, que ha castigat la capacitat adquisitiva de les classes mitjanes i mitjanes-baixes que han estat tradicionalment el principal mercat del sector.

La principal conseqüència de tot plegat ha estat que ciutats mitjanes que antany havien arribat a tenir mitja dotzena de sales han vist amb sorpresa com anaven desapareixent una darrere l´altra fins que no en quedava cap. Això és exactament el que va passar a Berga i a Igualada. Si a Berga el tancament de les seves dues sales va generar un intens sentiment de pèrdua, a Igualada va ser encara pitjor: l´orgull de la ciutat va sentir una fiblada. Igualada sense cinema. Impossible. Inaudit. Especialment veient que Montbui, un municipi de la seva perifèria, mantenia una sala activa -si bé en condicions peculiars- i Manresa continuava gaudint d´un potent multisales.

El govern municipal va detectar correctament que la desaparició del cinema a Igualada és un tema sensible i ha liderat l´habilitació d´una sala de l´Ateneu com a cinema comercial, descartada una operació més complexa amb els propietaris de l´antic cinema Kursal. L´Ateneu es fa càrrec de l´explotació i inverteix 50.000 euros. L´Ajuntament hi aporta 200.000 euros, una quantitat més que respectable que no va a parar a un equipament de titularitat municipal, sinó a un espai propietat d´una entitat. I aquest és el punt en què la feliç notícia que Igualada inaugura avui el seu nou cinema fa pertinent una reflexió.

És legítim que es dediqui diner públic a l´exhibició comercial de pel·lícules també comercials? No hi ha cap dubte que l´activitat de filmoteca té un alt component cultural i que proporcionar als ciutadans l´oportunitat de veure les grans obres mestres del setè art mereix la intervenció institucional. Però és correcte destinar diners públics a fer possible la projecció del nou lliurament de Star Wars o de la pròxima seqüela de James Bond? D´una banda, fer tal cosa és posar els impostos dels ciutadans al servei de grans multinacionals que manufacturen productes d´ínfim interès; d´una altra, les grans produccions del cinema col·laboren poderosament a la construcció de la cultura de masses i la iconografia del nostre temps. Què pesa més? És una pregunta que poden fer-se tots els municipis que, com Berga, han perdut el cinema i han renunciat a destinar una quantitat substancial de diners municipals a recuperar-lo. El dilema ens remet al paper de la cultura en la nostra societat, i a quin tipus d´oci promouen les institucions. Segurament, els agents culturals d´Igualada tindrien una pila d´idees per gastar aquests 200.000 euros en activitat autòctona. La solució del dilema no és senzilla. El que sembla clar és que, en el cas d´Igualada, si no hi ha hagut un debat a fons sobre el nus de la qüestió és perquè la decisió del govern de Marc Castells ha estat ben vista per la resta de forces polítiques i pel conjunt de la ciutat. Cal confiar que haurà estat un encert.