La crisi econòmica ja ha deixat enrere des de fa mesos la seva fase aguda, i les dades macroeconòmiques mostren que l'economia catalana està en una fase de creixement robust. Tanmateix, la millora de les grans magnituds no està servint per resoldre els dos principals problemes que tenia plantejats el país: la creació d'ocupació de qualitat raonable i l'absorció de les bosses de pobresa que ha creat l'impacte de la crisi. La població que va quedar en una situació precària és la que menys està notant el canvi de cicle que per a altres comença a ser evident.

Un dels aspectes en què més es constaten aquesta realitat és en el problema de l'habitatge, que s'ha convertit en la pedra de toc de la major part de la problemàtica social. A Manresa, més de 1.500 de les persones ateses pels Serveis Socials municipals durant el 2016 tenien com a principal problema la manca d'un lloc per viure en condicions, que és el símptoma que més clarament caracteritza la pobresa severa. Mentre no es té un sostre segur i un llit és impossible encarrilar una vida laboral i sostenir una família. La manca d'habitatge és una via segura a la marginalitat.

En el cas de Manresa, el parc d'habitatges socials és de 183 pisos, proporcionats principalment per la Generalitat i per l'entitat municipal Fòrum. En la majoria de casos, els inquilins paguen 150 euros, una xifra que pot ser assumida per qualsevol família que disposi d'un mínim d'ingressos assegurats, ni que provinguin de subsidis. Disposar d'un d'aquests habitatges és una porta a la reinserció laboral per a aquells que tinguin la possibilitat, la capacitat, la voluntat i l'empenta de buscar una feina i trobar-la. És una gran oportunitat. Tanmateix, el diferencial entre l'oferta i la demanda és tan gran que seria difícil de quantificar. El nombre de persones per a qui disposar d'un lloguer econòmic obriria noves perspectives és enorme. Certament, és inimaginable que es pugui nodrir de pisos a preus de fora del mercat a tothom qui voldria tenir-ne, però el marge de creixement del parc públic és molt gran, especialment en una ciutat que té el dubtós honor de ser el municipi de Catalunya amb un percentatge més elevat de pisos buits. Vuit mil en números rodons. Són massa sostres desaprofitats en una ciutat on el nombre de persones que viuen en habitatges precaris es compta per centenars.

L'evidència que l'impuls econòmic que estem vivint no arrossega fàcilment les famílies que han quedat enrere hauria de portar a un plantejament polític general i a llarg termini. Manresa és un cas destacat en aquesta problemàtica, però la situació es reprodueix amb més o menys intensitat a tot Catalunya. Les institucions locals i les catalanes haurien de traçar un pla realista, acurat i respectuós amb la realitat del mercat immobiliari -que no es pot ignorar perquè també és una font d'activitat econòmica que cal recuperar- per tal que les nombroses famílies que no se'n sortiran fins que no tinguin resolt de manera estable el problema de l'habitatge puguin fer un pas endavant. En un moment excepcional calen esforços excepcionals.