Les convencions ortogràfiques tenen una funció. Amb independència de la seva lògica o il·lògica aparents, i del fet que no han estat decidides des de zero per un comitè de savis, sinó que són filles d'una evolució de l'escriptura que fins modernament no ha estat subjectada per acadèmies, el cert és que constitueixen un codi que funciona perquè els seus usuaris el coneixem. Per exemple: tant a l'hora d'escriure com a la de llegir, una inicial majúscula significa que estem en presència d'un nom propi o bé d'una frase separada de l'anterior per un punt. I un punt és un signe gràfic que separa dues parts diferenciades d'un discurs. No pots escriure un punt al mig d'una frase. I si no separes les frases amb alguna mena de signe gràfic, el lector no sabrà on comencen i on acaben. L'ortografia és el conjunt de normes que regeixen la forma d'escriure i puntuar en una llengua determinada, i fer-ne cas és una necessitat a l'hora de comunicar-nos. Però les darreres dècades no cessen d'aparèixer denominacions comercials que proven de subvertir la normativa situant majúscules on toquen minúscules, per exemple. Posem el cas d'Apple (nom propi, inicial en majúscula) que inventa un reproductor de música i decideix batejar-lo amb el nom d'iPod. És una marca, un nom propi, i per tant la primera lletra hauria de ser majúscula, i la resta, minúscules, o això és el que vaig entendre a classe de català. S'hauria de dir Ipod. Però el fabricant ha aconseguit que l'escrivim com ell vol, perquè la grafia forma part de la marca. O posem per cas el denominat Partit Demòcrata Europeu de Catalunya, que ell mateix abreuja amb la forma PDeCAT. També aquí la grafia forma part de la marca, però desafia allò que vaig aprendre: si és una sigla, la lletra e del mig hauria de ser majúscula, i si és un nom, l'única majúscula hauria de ser la p. El desconcert és tan gran que molt sovint s'escriu PDeCat, per acabar de marejar la tecla de les majúscules.
I ara arriba la televisió pública valenciana, liquidada pel govern del PP i recuperada pel pacte d'esquerres, i es torna a posar en marxa amb un nom nou que també és un objecte d'enginyeria comunicativa. Volen que soni com l'expressió «a punt», que indica preparació i disposició, però l'escriuen «À.», amb un punt que no fa de punt i un accent que no toca. No sé si al final de frase hi he de posar dos punts, un rere l'altre. Per exemple: estic veient un programa que fan a À.. Reina santíssima!
