Avui se celebra a Manresa una taula rodona sobre la reforma horària, i per predicar amb l'exemple l'han programada a els sis de la tarda. És una hora inusual per a les xerrades a l'auditori de la Plana de l'Om, on la tradició establerta en els temps de Jaume Torras era que comencessin puntualment a les vuit del vespre, i a dos quarts de deu s'empenyia amablement els endarrerits cap a la sortida. Però la reforma horària que s'està impulsant (amb document governamental inclòs) pretén que no anem a dormir tan tard i que sopem més aviat i en família. No seria coherent predicar aquest canvi i explicar-lo a les vuit del vespre.

Les representacions de Les Miserables al Qeen's Theatre de Londres comencen a dos quarts de vuit de la tarda. És un horari habitual als musicals del West End. Molts restaurants del barri destaquen als aparadors les seves ofertes «especial teatre» per sopar a partir de quarts de sis. A Manresa, per posar l'exemple més proper, els espectacles vespertins del teatre Kursaal comencen a les nou, i si es proposés fer-ho abans s'aixecarien moltes veus en contra, amb l'argument de no perdre el públic que treballa a la tarda.

Que acabem tard la jornada diària és evident, i només cal veure els horaris televisius. Però en canvi m'he fixat en una cosa: de març a octubre, l'horari oficial va dues hores desfasat respecte de l'horari solar. I això vol dir que si decideixo dinar a dos quarts de tres i sopar a les nou segons el rellotge oficial, de fet estic dinant a dos quarts d'una i sopant a les set de la tarda segons l'horari solar, que és el que afecta els cicles de son i de vetlla. Dinar a quarts d'una i sopar a les set és una cosa força europea, no els sembla?

Els experts diuen que es tracta de «compactar» la jornada. Que al matí ens hi podem posar si fa no fa com ara, però a la tarda hem d'acabar abans, pel sistema de reduir la llarga pausa del migdia. Una pausa que ve de lluny, perquè ara les botigues tanquen de dues a cinc de la tarda, però fa unes dècades tancaven entre la una i les quatre. Igual com feien molts despatxos, serveis i empreses de jornada partida. Aquests horaris eren coherents amb el costum quasi universal d'anar a dinar a casa, i en molts casos de fer una becaineta havent dinat.

La becaina no ho sé, però això d'anar a dinar a casa i tornar després a la feina encara es practica moltíssim a ciutats de la mida de Manresa, on tot és a la vora. El metropolitanès és un altre món.