Potser ha arribat l'hora de posar cartells nous a les entrades a Manresa. A més a més del rètol amb nom de la ciutat i el de la llegenda «Municipi per la independència», s'hi hauria de posar un gran senyal amb el símbol dels parquímetres. Ja saben, el dibuix d'una mà que està a punt de posar una moneda en una ranura. Amb aquesta salutació, tots els visitants s'assabentarien del que els espera.
El govern municipal ha tancat un pacte amb l'empresa de la zona blava pel qual gairebé es dobla el nombre de places a canvi d'una rebaixa de tarifa que serà només del 9,6% en les més cèntriques i demanades.
Els tècnics no són ximples, i han localitzat els trams de carrer on tothom intenta aparcar de franc abans de resignar-se a pagar. Ara també seran de peatge, i per deixar el cotxe sense cost caldrà anar més lluny.
Quan es discuteixi, el govern insistirà en la culpa del tripartit, responsable de l'operació que lligava la concessió de la zona blava amb les obres de la plaça de la Reforma i el pàrquing que hi ha a sota. Del tripartit ja en fa sis anys, però fins a la fi dels segles serà presumpte culpable de tot el que no ens agradi.
De moment, aquella operació està costant més de 200.000 euros anuals a les arques municipals, que són de tots. Però hi ha un detall curiós: hi va haver un any en què l'Ajuntament no va haver de pagar res, perquè la zona blava va ser molt utilitzada. Va ser l'any 2007. És a dir, el dar-rer any de l'eufòria. Després va arribar la crisi econòmica. Menys activitat volia dir dues coses: menys cotxes circulant i un esforç general per retallar despeses. Si calia fer mitja ciutat a peu per trobar lloc per aparcar de franc, es feia.
Però ara estem sortint de la crisi (diuen). El volum de l'atur a Manresa ha retrocedit a les xifres del 2008. Si es compleixen les previsions, aviat tornarem a gaudir dels nivells d'activitat econòmica i laboral anteriors a la gran patacada; nivells en els quals la zona blava no costava un duro a l'Ajuntament.
Quan això passi, si és que passa, potser ens preguntarem si calia ampliar l'extensió de l'imperi del parquímetre, però l'ampliació ja estarà feta. I ja se sap el que diu la dita: «Déu nos en guard d'un ja està fet».
L'aparcament a la via pública és un bé escàs, i la llei del mercat diu que els béns escassos tenen un preu elevat. Els parquímetres ens fan gaudir de l'experiència pràctica d'aquest principi.
