El sospitós de cometre la massacre de Manchester era britànic. Tenia la nacionalitat britànica, havia nascut a la Gran Bretanya, fa 22 anys, fill d'un matrimoni procedent de Líbia que fugia de la brutal dictadura de Moammar al-Gaddafi. No era ell mateix un immigrant d'aquests que tants partits i tants ciutadans volen controlar amb l'argument de la segurerat. No era un d'aquests refugiats que s'acumulen als campaments o vaguen per les ciutats, i que tants partits i tanta opinió pública volen expedir de tornada als seus inferns per les mateixes raons de seguretat.
Va néixer a Manchester, va ingressar al sistema educatiu britànic, anava a escoles angleses on aprenia en anglès el programa que forma els futurs ciutadans anglesos i britànics. I un dia es va girar contra tot això, va rebutjar la indentitat oficial que li proposava oficialment el sistema i va abraçar els cants de sirena procedents de terres llunyanes en l'espai, però ben properes en les referències culturals interioritzades per osmosi familiar.
No és el primer ni el segon cas de radicalització de la segona generació, la dels fills dels immigrants, que han estat també els grans protagonistes dels aldarulls i les revoltes de les perifèries urbanes de París i de Londres. Per això és absurd pensar que el terrorisme i la revolta es prevenen en primer lloc tancant les fronteres.
Amb les excepcions que pertoquen a qualsevol regla, la immensa majoria d'immigrants africans o de l'Orient en guerra que arriben a països europeus tenen massa feina a sobreviure per dedicar-se a res més que tirar endavant com poden, trobar alguna feina, un aixopluc, una xarxa, per precaris que siguin. I els refugiats, no cal dir. Fugen d'una misèria sense sortida i donen gràcies als déus per haver arribat a una terra d'oportunitats, encara que en el repartiment els toquin les engrunes. Han patit de veritat i de cap pa no en fan rosegons. Però per als fills nascuts al nou país, és una altra cosa. Les històries de la fam dels pares no els mouen a conformar-se amb les enrgunes. Els diuen que són ciutadans britànics, o francesos, però perceben que ho són de segona o tercera categoria.
A casa nostra les onades d'immigració africana són molt més recents, i els seus fills nascuts aquí tot just van a l'escola. Els països on tot plegat va començar molt abans ens indiquen quins són els perills de no evitar la creació de comunitats aïllades i l'aparició de sentiments d'exclusió entre els nascuts aquí.
