Diuen que la bellesa d'un objecte es troba en els ulls que el miren, i que alguns estudis científics ho demostren. Si és així, Manresa troba la seva bellesa en la mirada de l'Anna Vilajosana, que guaita la ciutat i la veu bonica. Ho plasma en la reedició del seu llibre Sentir Manresa, que Genís Sinca li va presentar dijous passat davant un munt de gent. Tot i que van catalogar-lo, ni que fos per qüestionar l'etiqueta, en la categoria de llibres il·lustrats, en realitat és tot ell un llibre d'imatges: les que es transmeten a través de les fotografies i les contingudes en els textos, en els quals l'autora captura vivències no fotografiables perquè són a la memòria sentimental, i encara no s'ha trobat la manera d'escanejar-les. Els qui segueixen els articles de l'Anna en aquest diari saben de la seva capacitat per capturar tota la força emocional d'un instant, un gest, una llum, una veu, un moviment o una forma.

Així que la cosa anava de la mirada que fa bella la ciutat que mira, i era inevitable que al final es formés algun cercle en què es discutís sobre el que aquest servidor, modestament, anomena la tensió entre l'autoflagel·lació i el llombriguisme. En els extrems, la primera consisteix a passar-se el dia explicant que Manresa és una porqueria de ciutat, grisa, bruta, pobra, atrotinada, masegada i desesmada, habitada per ciutadans passius, sense imaginació ni ambicions. I la segona consisteix justament en el contrari: passar-se el dia buscant i destacant totes les coses positives que s'hi poden trobar, del bàsquet a la universitat, del gòtic al modernisme, dels científics que triomfen al món a les empreses que innoven, dels artistes que brillen al teatre que meravella Catalunya, de la petjada ignasiana a la dimensió habitable...

Els penitents de la cendra al cap solen menysprear els admiradors del propi melic, als quals consideren una mena de benaventurats, i els acusen de perpetuar els problemes pel sistema de negar-los. I els megapositius s'irriten amb els cendrosos perquè els amarguen el dia, escampen el mal humor i generen un clima negatiu capaç de desanimar la més optimista de les iniciatives. Naturalment, entre «el millor dels mons possibles», que diria el preceptor optimista del Càndid de Voltaire, i el «no tenim remei», hi ha d'haver una tercera via per la qual transitar sense perdre el sentit de la realitat ni renunciar a descobrir constantment la bellesa.