La reacció de Catalunya davant el salvatge, covard i criminal atemptat de dijous a la tarda a la Rambla de Barcelona ha tingut les característiques necessàries de serena mobilització ciutadana, unitat política i institucional en defensa de la democràcia, i actuació visible i efectiva de les forces de seguretat, que han donat els primers resultats al cap de poques hores. Tots aquests són elements que cal valorar de forma indubtablement positiva, i cal celebrar que s'hagin imposat als escassos però lamentablement existents intents d'utilitzar l'alarma i el malestar ciutadà per sembrar zitzània, i a les temptacions d'aprofitar el moment per remar a favor de part.

Des de les màximes institucions fins al darrer veí de qualsevol poble que s'ha sumat al minut de silenci, el missatge del país ha estat d'una claredat que no admet dubtes, omplint els carrers amb milers de persones que a l'aplaudiment espontani després del minut de silenci han afegit, a la ferida Barcelona, un crit que diu el que ha de dir de la manera més clara i directa possible: «No tinc por».

La reacció ciutadana ja va ser exemplar la mateixa tarda de l'atemptat, quan els residents de la zona es van bolcar a ajudar els ferits, els taxistes a orientar els turistes atrapats pels controls de seguretat, milers de ciutadans a donar sang als hospitals. Ahir el protagonisme de la gent va continuar amb l'esforç no només de recuperar la normalitat, sinó de fer-ho ben palès, tornant a la Rambla a demostrar que no es deixaven aclaparar pels terroristes.

Les autoritats van posar-se al davant de la concentració en el minut de silenci a la plaça de Catalunya, on hi havia el rei d'Espanya i el president del govern, al costat del de la Generalitat i l'alcaldessa de Barcelona. Una unitat institucional necessària que potser hauria estat millor escenificar abans, ja que el president espanyol va preferir començar la presència a Barcelona perla seu de la seva delegació, reunint el seu grup de crisi en paral·lel a la que ja funcionava a la Generalitat, i només ahir van comparèixer plegats els dos presidents, amb un llenguatge verbal que denotava més distància que proximitat mentre es reivindicava el treball conjunt i ben coordinat de les diferents administracions, d'altra banda indispensable per tenir èxit quan es lluita contra el terrorisme gihadista.

Potser convingui recordar que el govern de l'estat ha posat traves a l'accés dels Mossos d'Esquadra als organismes internacionals de coordinació i intercanvi d'informació, i convé recordar-ho després de veure com la policia catalana carregava, complint el seu deure i amb la vocació de policia integral, amb el pes de la reacció i de la investigació de l'atemptat des del primer minut. I com obtenia resultats.

Moltes persones fins i tot van quedar sorpreses en veure l'energia del desplegament, la que corresponia a la gravetat de la situació; algunes d'aquestes persones que no s'esperaven l'escena potser s'havien cregut les veus dels qui no han deixat d'esforçar-se a presentar el cos català com una policia de segona fila, apta per posar multes de trànsit i identificar carteristes, però no per plantar cara al terrorisme. Les detencions, i la determinació mostrada en l'incident de Cambrils, demostren una altra cosa. Seva ha estat la primera reacció, seu ha estat l'inici de la investigació, seves les primeres detencions, seu és un coneixement extens del gihadisme a Catalunya. I, en general, la població ha quedat gratament impressionada. Cal esperar que la cooperació entre institucions serveixi per donar més eines al seu treball, però no per qüestionar el seu paper.