La Festa Major de Manresa ha anat construint el seu model a còpia de fer de la necessitat virtut. La gestió d'uns recursos escassos (aportació municipal esquifidíssima durant la crisi) ha anat portant a una fórmula que, perseverant i desenvolupant-la, ha acabat creant un model propi i plausible, el de la festa de les places. Enguany, amb l'encertada incorporació de la Gispert, la festa defineix el seu espai en una trama (Major, Sant Domènec, Om, Europa, Porxada, Puigmercadal amb l'Alternativa i la Seu, encara que sigui un parc) que treu partit de l'urbanisme i les dimensions de la ciutat i permet que les activitats musicals es puguin gaudir diverses, alhora i a prop, especialitzant cada espai en un ambient per a un tipus de públic i reunint tots els públics en les interseccions de tots aquests espais. Al final, Manresa ha trobat el seu camí bonic i barat. Li cal, ara, donar-li sentit amb un discurs que el defineixi i li doni valor. Això no és obstacle, però, perquè el clam que exigeix un acte musical notable i recordable sigui atès d'una vegada.
