Les cadires del Passeig de Manresa van ser durant dècades una institució i alhora un servei àmpliament utilitzat. En uns altres temps seure-hi i badar era una manera de passar l'estona -sobretot per a les classes mitjanes- de totes les generacions. Els canvis d'estil de vida les van convertir en una relíquia, i quan la seva propietària, la llegendària senyora Rossita, va deixar de tenir-ne cura, van passar a ser un entranyable element del paisatge del qual se'n veia perillar el futur. Les dificultats amb què durant uns quants anys l'Ajuntament va tenir per trobar algú que se'n fes càrrec precàriament no auguraven res de bo. Finalment, el govern de CDC i ERC va decidir enguany que les cadires es mantindrien al carrer però, ara, com un banc públic més. I el resultat ha estat que les cadires han tornat a ser àmpliament utilitzades. Un element singular de Manresa és ara, a més, un element viu que socialitza i fa ciutat. Es demostra que la gent respon quan se li facilita el gaudi de l'espai públic. El servei té un cost per a la ciutat que abans no tenia, però és un cost ben invertit.
