Un dels avantatges d'estar en un partit polític, o en una organització concreta, serveix per estar acompanyat, en moments determinats de la vida, especialment en els més delicats.
Aquests dies de tanta tensió, de tanta confusió i desgavell, em demano: qui pensa en els centenars de milers de persones grans que viuen soles i pateixen per una situació que ni entenen ni saben cap on va. O, encara que visquin acompanyades, qui els explica que no han de patir perquè no passarà res que els pertorbi la vida quotidiana.
Som en un país petit, on tothom es coneix i tothom té parents o amics, en qualsevol de les instàncies de l'administració o de les entitats bancàries, per posar un exemple. Quan, en algunes tertúlies, es minimitza la por a la inestabilitat i al futur, i es nega la fugida de capitals, es demostra total desconeixement de la realitat, o s'amaga, per no haver de contradir, opinions anteriors.
La realitat és la que ens expliquen aquests parents o coneguts que tenim en diferents entitats bancàries del país. I la realitat és que atenen milers de persones angoixades per posar els seus estalvis en lloc segur. Expliquen jornades esgotadores, sense temps ni per anar a esmorzar, per a poder rebaixar les cues en multitud d'oficines, en multitud d'indrets del país.
El mateix passa en l'àmbit de serveis municipals d'atenció a la gent gran, on s'han de donar explicacions ben poc usuals fins ara.
Estem ficats en un embolic, com mai havíem imaginat, i ningú sap ben bé quines seran les properes etapes, ni el seu final. Sempre havíem cregut que el principal repte dels polítics era resoldre els conflictes, de la millor manera possible, i garantir la pau i tranquil·litat a tots els ciutadans.
Ara i aquí, la incertesa és total ja que tot el que s'havia assegurat que no passaria està passant. Encara més, està passant a uns nivells insospitats. De les afirmacions que d'aquí ningú marxaria, ni bancs, ni indústries, ni activitats diverses, hem passat, en tan sols quinze dies, a veure centenars de canvis de seus socials, en uns casos, i seus fiscals, en altres, amb dubtes enormes, respecte de quan s'aturarà la fugida.
És lògica la tensió, i la por, en bona part dels ciutadans. I no hi ajuden gens declaracions, absolutament irresponsables, a l'hora de treure importància de les conseqüències de la incertesa. Avui, no solament hi ha inquietud en moltes empreses, sinó també en una munió d'autònoms que treballen per a elles.
Tots sabem, o almenys confiem que, una vegada acabada la incertesa, podran tornar, però, en altres llocs, moltes de les que van marxar no van tornar. Som, doncs, davant un moment delicat, i si fins ara Barcelona ostentava la bicapitalitat, econòmica, cultural, social..., la pot perdre, si no retornen algunes de les entitats, de primer nivell, que acaben de marxar.
Però, tornant al principi. Segur que tots ho estem passant malament. Més, els qui ostentem càrrecs institucionals, perquè cada dia apareixen novetats inquietants, que no sabem qui ni com resoldrà. Però, algú pensa en tanta i tanta gent que pateix per les incerteses en què es mou en la política i les institucions? Algú els pot assegurar que en poc temps la normalitat retornarà? Algú té dret a imposar sortides, fora de l'estat de dret? Algú pot arrogar-se la representació de tot un poble quan només es pot saber per mitjà d'eleccions ?
El principal deure dels polítics és resoldre conflictes, i trobar solucions. No posar els ciutadans davant les enormes incerteses en què estem im-mersos.
