Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia». Aquest lema es corejava a les manifestacions fa més de quatre dècades. A les acaballes del franquisme i l'inici dubitatiu de la transició. Sintetitzava en quatre paraules el programa de l'Assemblea de Catalunya, l'ens unitari que aplegava forces polítiques i socials de tota mena, unides per l'objectiu de la democràcia. Llibertats democràtiques: d'expressió, reunió, associació, manifestació, de creences, i de participació política, és clar. Amnistia: alliberament dels presos polítics i anul·lació de tots els processos. Estatut d'Autonomia: com a mínim, restabliment de l'aprovat el 1932, i que Franco va derogar quan les seves tropes van entrar a Catalunya. S'hi afegia: com a pas cap al ple exercici de l'autodeterminació. I tot això s'exigia als mítings i als carrers: «Llibertat, Amnistia, Estatut d'Autonomia!».
Al conjunt d'Espanya només es cridava «amnistía, libertad». Això de l'autonomia els quedava lluny; era una peculiaritat catalana que toleraven a benefici de la unitat antifranquista. Diguem-ho tot: a moltes manifestacions catalanes, al cinturó metropolità, a la universitat, als barris perifèrics, també era fàcil que s'oblidessin de l'Estatut. Calia insistir. Per a una part important dels catalans, l'autonomisme va ser un gust adquirit, i s'hi van afegir per invitació d'uns líders d'esquerres als quals atorgaven prestigi i confiança.
Al cap de més de quatre dècades, el lema torna a ser vigent. S'acumulen núvols sobre les llibertats, es denuncia l'existència de presos polítics, i divendres que ve l'Estatut de Catalunya pot ser suspès, el president i el Govern cessats, les seves funcions exercides pels ministeris espanyols i el Parlament privat de les seves capacitats. Els més joves al·lucinen, i als que pentinem cabells blans ens regira pensar que tres dels quatre partits d'abast estatal s'han posat d'acord per fer-nos retrocedir quaranta anys. I que ho poden fer tranquil·lament, sense que cap recurs legal pugui impedir-ho. Si d'aquí a deu anys el Constitucional decidís que es van passar de frenada, ja no serviria de res.
Darrere la pancarta de la llibertat, l'amnistia i l'Estatut d'Autonomia no hi havia només independentistes, que llavors suposaven una minoria. Hi havia demòcrates de tots els colors, comunistes, socialistes, conservadors, liberals, i molta gent sense adscripció política definida. Avui que es planteja la defensa de l'Estatut, seria lògic esperar la mateixa unitat, extensa i poderosa.
