Si la realitat no fos tan dramàtica, n'hi hauria per riure amb els jocs de mans del Parlament. Ahir s'hi van aprovar resolucions que podrien enviar el Govern i la mesa a la garjola, però si es mira amb cura es descobreix que els diputats no van aprovar cap proclamació de la República, sinó una resolució que la dóna per constituïda, i insta el Govern a desenvolupar-la. El Parlament no va declarar res, però tothom va entendre que ho havia fet. La frase «constituïm la República Catalana» llegida per la presidenta Forcadell no apareix a la «proposta de resolució» votada, sinó al seu preàmbul, que reprodueix el document signat pels diputats de JxS i la CUP el 10 d'octubre. I el que es vota és la part resolutiva. El que realment va aprovar el Parlament, en vot secret perquè sigui indemostrable qui va votar què, és una altra cosa: «instar el Govern a dictar totes les resolucions necessàries per al desenvolupament de la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República». Una llei que, per tant, es considera confirmada i en vigor des que es van proclamar els resultats del referèndum. Tot plegat s'explica pel fet que molts diputats independentistes es negaven a votar al Parlament el que consideren que ja ha estat aprovat pels vots del poble.

Però la realitat és dramàtica, i casa malament amb aquest malabarisme formal. El Senat ha beneït una aplicació de l'article 155 que dóna carta blanca a Rajoy per intervenir l'autogovern de Catalunya quan i com li sembli, començant per despatxar el Govern i assumir les seves funcions des dels ministeris, i continuant per neutralitzar el Parlament -que finalment ha dissolt. Quatre dècades d'autonomia, esborrades ahir mateix pel consell de ministres amb un cop de BOE. I la fiscalia té preparades les querelles per rebel·lió des d'abans que es votessin les resolucions d'ahir. Puigdemont i els seus consellers, i Forcadell i part de la seva mesa, seran processats com ho foren Lluís Companys i companyia ara fa 83 anys, arran del fets del 6 d'octubre del 1934; només falta el gest de la detenció. Pablo Casado ja ho havia avisat. I Xavier García Albiol: «el que la fa, la paga». Manca encara conèixer l'abast d'un factor molt important: la reacció popular; el protagonisme del carrer pot ser tan intens com immanejable, tan gloriós com imprevisible.

Dies de terribles incerteses, de grans esperances i negres presagis, i els parlamentaris fent punta de coixí, encantats dels seus malabarismes conceptuals.