Després de cedir a Carme Forcadell el protagonisme de la frase «constituïm la república» (que no era una proclamació, sinó la cita d'un document), i de no obrir la boca durant el transcendental ple del Parlament de dijous i divendres, ahir, dissabte, Carles Puigdemont va fer-se present als televisors per dir dues coses. Una, com calia preveure, que al seu parer cessar-lo no és potestat de Rajoy sinó del Parlament. L'altra, que l'independentisme ha de prendre paciència i refredar els ànims. No va dir com s'ho faria el seu Govern per aplicar la resolució del Parlament que li ordena posar en marxa la Llei de transitorietat jurídica i fundacional de la República. No va dir-ho perquè, o bé no es posen d'acord, o bé no ho saben, o bé saben que no poden. Però era impensable continuar en silenci mentre l'executiu de Mariano Rajoy assumia el protagonisme de la jornada. És al·lucinant que l'endemà de la República la ràdio de la Generalitat entrevisti Enric Millo, perquè s'hi posa bé, i en canvi no entrevisti ni el president, ni cap conseller, ni cap dirigent de Junts pel Sí, perquè no s'hi posen.

Així que Puigdemont va comparèixer amb un missatge que semblava redactat pels seus advocats amb la idea de minimitzar el risc d'empitjorar el seu futur penal. Per començar, va vincular la resolució parlamentària de divendres no pas al referèndum de l'1 d'octubre, il·legal segons l'Estat, sinó amb el resultat de les eleccions del 27 de setembre del 2015, d'una legalitat espanyola fora de dubtes. Va reiterar conceptes com «pacífic», «sense violència» o «no volem la raó de la força». I no va pronunciar en cap moment paraules com «independència», «república» o «referèndum». Per referir-se al que es va declarar divendres va usar la fórmula « etapa d'aquesta naturalesa», i per definir l'objectiu a assolir va parlar de «país lliure».

Després de la festa, la infanteria del procés espera instruccions, però el missatge d'ahir no els va aclarir gaires coses. «Paciència, perseverança i perspectiva» és la mena de consells que conviden a quedar-se a casa, i ja m'avisaran. I «oposició democràtica a l'aplicació de l'article 155» pot voler dir massa coses. Què cal entendre per «oposició democràtica»? La que es fa a través de les institucions? La que utilitza els processos electorals? Més àmpliament, la que exerceix els drets democràtics de reunió, associació, manifestació i expressió? Cal suposar que en el futur arribaran les concrecions.