Treballadors i treballadores de Serveis Socials han participat en una sessió de formació per detectar terroristes, suposem que per practicar-ho en la seva tasca de contacte amb les persones desfavorides o marginades, que són les que normalment reben atenció d'aquests serveis. És una informació que s'ha publicat en un breu i per tant es dóna molt poca informació sobre els fonaments, el mètode o les formes per fer aquesta detecció. Tibant el fil informatiu, hi ha constància de programes similars en escoles per detectar potencials terroristes que poden conviure entre nosaltres. És un tema molt delicat, sobretot i entre altres raons perquè pot ser una forma més d'estigmatitzar uns col·lectius que normalment viuen als afores de la confortabilitat en la qual vivim la majoria. Prevenir delictes és un deure col·lectiu i les accions per evitar atacs com els viscuts a Catalunya el 17-A han de ser tasca de tots, però aquestes activitats de formació puntual em generen molts dubtes. Per descomptat que qualsevol ciutadà que detecti un possible risc per a la seguretat de la societat ha de denunciar-ho. Però investigar-ho i verificar-ho correspon només a la policia. Implementar aquesta tècnica de control als serveis públics i a les escoles podria topar amb una colla de drets individuals dels que figuren en la Declaració dels Drets Humans. De fet, és una materialització del més central dels xocs estructurals de les societats actuals: què va primer, la llibertat o la seguretat? N'escollirem una o una altra de forma automàtica segons les conviccions de cadascú però, si hi reflexionem, els matisos i sobretot els dubtes començaran a aparèixer. Si aquesta qüestió es posa a la taula l'endemà d'un atemptat amb víctimes, l'opció majoritària serà posar al davant la seguretat acompanyada d'un repunt dels que voldrien recuperar la pena de mort. Però cal pensar-hi tranquil i amb temps durant un avorrit diumenge a la tarda. Amb un estat d'ànim temperat i introspectiu, jo sempre posaré la llibertat al davant de qualsevol altre concepte.
Aquests dies que parlem tant d'allò tan amorf que és l'estat de dret, és qui s'hauria d'ocupar de prevenir i fer totes les accions legals que tingui al seu abast per evitar que ciutadans siguin víctimes del terrorisme. Però tinc grans reserves respecte d'usar treballadors socials o personal escolar per fer de comissaris. D'entrada, es deixa implícita una ombra de control (o de sospita) sobre persones de recursos limitats i vingudes d'uns llocs concrets del món. Penso que activar aquests protocols als llocs on van les persones més desfavorides és una forma de discriminar-les. Anant de dret al centre de la qüestió, els nois de Ripoll que van acabar assassinant i ferint persones a la Rambla i a Cambrils no eren persones sense recursos. Eren fills de famílies magrebines amb recursos i mitjans. Estaven fora d'aquest marc mental en què alguns els volen ubicar. Alguns treballaven, tenien un sou correcte i s'havien comprat cotxes de gamma mitjana. A més a més, segons el perfil dels professionals a qui s'encomani aquesta tasca de control, i combinat amb les paranoies que tots experimentem a vegades, pot ser fàcil veure extremistes radicals allà on potser no n'hi ha. Sobretot, si aquesta tasca extra es fa a partir d'una formació equivalent a una xerrada d'un matí o dos. El terrorisme actual (com els anteriors) és una xacra transversal, que pot afectar a desarrapats o a persones que viuen en un cert confort. Els autors de l'11-S a Nova York eren nois amb formació superior i capacitat econòmica. És cert que entre la delinqüència comuna hi pot haver més cultiu d'on pot sortir gent disposada a fer una bestiesa. No va ser el cas d'aquí, però sí que ho és molt sovint en els atacs que han patit a França. L'atenció als desfavorits ha de ser per donar-los una guia i una ajuda per sortir-ne. Un suport i unes opcions per poder recuperar o bé obtenir per primera vegada la dignitat. M'imagino alguns dels treballadors, sobretot els que tinguin excés de zel, fent preguntes inapropiades o veient constructors de bombes on hi ha un noi perdut o enfadat perquè des, del lloc on és socialment, no troba el camí per tenir un futur. I allò que es diu que «s'integrin» o que «s'adaptin» és injust i reduccionista. Si la integració és només d'una part, la nouvinguda, aquesta ha de renunciar a massa coses. Mentre que, si és un objectiu de tots, trobarem un equilibri i el resultat serà una societat enriquidora i potent on no caldrà demanar a mestres que mirin per sobre de les ulleres a veure si algun dels alumnes és un extremista real o potencial.
