Els dies mundials del que sigui s'han convertit des de fa temps en un dels temes recurrents de les agendes informatives. Alguns són més que justificats perquè ens proposen reflexionar sobre qüestions de molta importància i de gran abast (el dia mundial contra el càncer, contra el treball infantil, el dia del medi ambient, el de l'alfabetització, el del turisme...); d'altres són tan específics i tan enrevessats que ens fem creus de pensar com a algú se li va acudir proposar una jornada internacional amb aquell motiu. Demà, per exemple, toca el «Dia mundial de conscienciació sobre els tsunamis», que també té tela. I fa un parell de diumenges, el presentador del Telediario deia que «hoy es el día de la tartamudez y por eso la fuente de Cibeles en Madrid está iluminada de color naranja para sensibilizar sobre ese trastorno del habla». És a dir, que segons els que van tenir aquella brillant idea, tu passaves per la Cibeles, la veies de color carabassa i després, quan et trobaves amb els amics o sopaves amb la família, ho comentaves i us posàveu a debatre sobre la problemàtica de la tartamudesa. Ser tartamut no és tenir cap malaltia però sí un problema. I és un problema que segur que mereix l'atenció de tots, però hi pot haver algú tan il·lús de pensar que il·luminar una font de color carabassa servirà per «sensibilitzar sobre aquell trastorn»? Es pot ser més carallot? I els qui han autoritzat a invertir mitjans i diners en una ximpleria tan gran, es mereixen el càrrec que ocupen i el sou que cobren de tots nosaltres?

En un àmbit més modest, aquesta febre de posar l'accent en els símbols va donar pas fa uns anys a tot de llacets a favor o en contra del que fos. No sé si va ser primer el negre contra el terrorisme o el vermell contra la sida, però a partir de llavors n'hem vist de tants colors que hem acabat perdent-ne el compte i el significat. Fa uns dies era en una llibreria quan va entrar un bon amic meu amb una mena de llaç groc i ample a la solapa. En un primer moment em va recordar aquelles fulles del palmó que alguns s'enganxaven quan tornaven de beneir. Més tard vaig saber que era per reivindicar la llibertat dels Jordis. Era el mateix llaç que després vaig veure que duien tots els diputats que van votar per la independència de manera secreta per evitar assumir responsabilitats penals. Fer-ho a mà alçada els hauria honorat però els va faltar el coratge. Com en tantes altres qüestions, entre la ufanosa ostentació dels símbols i la pobra realitat dels fets hi havia un abisme immens.