Una de les pitjors (però més eficaces) formes de mentida és la simplificació. Com quan es divideixen els règims polítics entre democràcies i totalitarismes, sense graus ni termes mitjos. A la Segona Guerra Mundial, per exemple, en un bàndol s'hi trobava el feixisme, cert, i a l'altre, al de les teòriques democràcies, hi havia els Estats Units, on les persones considerades de raça negra tenien per llei menys drets que els considerats blancs; la Unió Soviètica de Stalin, de la qual podríem discutir virtuts i defectes, però que difícilment qualificarem de democràcia; i dos imperis, el britànic i el francès, on només una minoria metropolitana o d'origen europeu tenia dret a vot davant d'una majoria colonitzada i oprimida. L'eix en forma d'ela que dibuixaven Itàlia, Alemanya i el Japó eren els dolents, segur, però els altres, com sol passar a la vida, tampoc eren tan bons.
Res, però, és en va i encara menys 50 milions de morts. Va costar més o menys, però acabada la guerra les contradiccions de les potències guanyadores van acabar surant a la superfície. S'havia anat a la guerra en nom de la democràcia i en contra dels supremacismes racials o nacionals i això va fer insostenible el racisme legal als Estats Units, la dictadura unipersonal a la Unió Soviètica i el colonialisme d'origen europeu estès per tot el món.
Londres i París es van veure davant d'una difícil disjuntiva: o intentaven convertir els seus imperis en unes enormes democràcies (en les quals francesos i anglesos serien minoria!) o accedien a una descolonització controlada que els permetés mantenir part del negoci sense posar en perill el control del poder metropolità. Els britànics van intentar un terme mitjà, amb la Commonwealth.
Els francesos van optar per aprimar significativament l'imperi tot retenint determinats territoris i enclavaments incorporant-los directament a l'estat matriu. Van convertir les colònies en departaments i els indígenes en ciutadans de la república. Voilà! (Per cert, Espanya va fer el mateix convertint el Sàhara Occidental en una província i repartint DNIs entre els seus habitants).
Algèria és part integrant de la nació francesa, afirmava el ministre de l'Interior (i després president) François Miterrand pocs anys abans de la independència. Els algerians, però, no van ser tan rucs.
Sabien que aquella aparent igualtat que els donava la ciutadania francesa amagava la seva submissió com a poble i que sempre serien una minoria subordinada en el conjunt de l'imperi reconvertit en república.
Per això van reclamar deixar de ser una part petita d'un realitat més gran per esdevenir, ells mateixos, subjecte polític. Van voler, en definitiva, i com tants d'altres abans i després, exercir el dret a l'autodeterminació. Davant, també com tants d'altres, van trobar-se un estat formalment democràtic disposat, en nom d'una inqüestionable unitat nacional, a quasi tot per impedir que exercissin tal dret.
En atrevir-se a qüestionar la pàtria imposada i a rebutjar la suposada sort que se'ls havia concedit, la veritable naturalesa coercitiva d'aquella situació de domini va quedar despullada i els algerians van patir una despietada repressió que no va arribar a la seva fi fins que la mateixa societat francesa va entendre que no es pot celebrar cada any la victòria contra els nazis i, alhora, obligar a formar part d'un projecte comú un poble que vol ser lliure.
Abans, però, van caldre 8 anys de lluita i resistència.
