Estem en un punt en què el diàleg, la confrontació d'idees i propostes, no té cap possibilitat, perquè ningú escolta ningú. La situació s'ha enverinat, fins al punt que tothom creu tenir la raó o les raons, i no vol sentir ni acceptar les dels altres. La gran i única esperança és aconseguir uns resultats electorals que modifiquin de manera prou significativa el mapa parlamentari actual, per obligar a canvis de rumb rellevants.

«Qui sembra vents, recull tempestats». És ben cert que les campanyes i maniobres realitzades pel PP, dotze anys enrere, en contra de l'Estatut, com a via per fer mal al govern central, en mans del PSOE, van ser l'inici d'una deriva que ens ha portat on som ara. Altres actuacions, d'uns i altres, han anat elevant el to de la confrontació fins a arribar a extrems insostenibles, pel que ha suposat de trencament de la legalitat i, amb ella, de l'estat de dret.

Greus i forassenyades varen ser les accions del PP, amb algun error també rellevant del PSOE, però l'independentisme català va voler respondre amb accions encara més agosarades, o fora de tota empara legal, i aquí es va carregar les raons objectives, i les va malmetre totalment. L'autèntic cop d'estat civil, comès els dies 6 i 7 de setembre en el Parlament de Catalunya, va suposar un atac a la legalitat catalana, com mai ningú s'havia atrevit a fer. Aquells dies, no va ser cap govern central, ni cap acció externa, sinó que, per primera vegada a la història, dos grups del Parlament varen vulnerar les lleis catalanes.

Després, continua el que ja sabem, i arriba el que arriba, portant als tribunals les accions dutes a terme. Quan les coses arriben als tribunals, ja no hi ha qui ho pari, ni qui pugui predir els passos que seguiran. A diferència de molts articulistes, em crec la independència judicial. L'he pogut veure i comprovar en multitud d'ocasions. Altra cosa és l'actitud i la dependència del fiscal general, que per raons òbvies sí que té vinculacions amb el govern i, francament, algunes de les seves declaracions, i sobretot actuacions, se les podria haver estalviat, i ens hauria evitat un bon nombre de conflictes, a tots plegats.

L'empresonament dels dos Jordis, primer, i els que han seguit després, considero que han estat desproporcionats i han elevat el conflicte a cotes perilloses. La pública i insistent petició de presó, des de la Fiscalia, causa indignació i provoca una barreja de desconfiança i rebuig contra tota decisió judicial, pensant que totes estan contaminades per decisions polítiques. D'aquí que sigui impossible el diàleg, la confrontació d'idees i propostes, perquè ningú escolta ningú. Cada sector, cada àmbit, cada col·lectiu, es referma en les seves posicions i les defensa, sense possibilitat de modificar-les. El resultat és un país crispat, una ciutadania en tensió permanent, i unes institucions paralitzades, a l'espera d'una solució que no arriba, perquè dia sí, dia també, apareixen noves vies de confrontació.

Davant aquest panorama, res millor que acordessin excarcerar les persones empresonades, i esperessin judici, a casa, per poder dur a terme una campanya electoral en positiu, a la recerca de nous resultats que permetessin majories alternatives i transversals. És evident que ara cal bastir ponts i no cavar més trinxeres de les que ja tenim. Hem de passar de l'estadi de «ningú escolta ningú» al de tothom escolta tothom i en treu les conseqüències pertinents.