Algunes entitats protectores d'animals han forçat l'aturada de les captures de coloms. Les accions per delmar-los les consideren un atac als seus drets (els de les bèsties). Ben alimentats per les deixalles que troben pertot arreu i sense cap pressió de predadors, es podran seguir reproduint a Manresa de forma creixent. Són molt molestos i nocius. I conviuen entre nosaltres. Uns dels primers records d'infant de quatre o cinc anys que tinc són el que aleshores em semblaven unes grans aventures. Primer a Sant Domènec i després a l'engròs a la barcelonina plaça de Catalunya. Amb una bossa de menjar que m'havien proporcionat els pares, quedava envoltat de desenes d'exemplars que feien una estora gris al meu voltant. Alguns s'atrevien a menjar de la meva mà, d'altres s'aturaven al cap i tot era un núvol d'éssers voladors, plomes caient i cops d'ala mentre hi havia menjar. Emocionat i astorat, sense saber que era una cosa ben habitual en aquella època, fruïa ben alterat d'aquella escena tan sorprenent. Més gran vaig començar a percebre que hi havia alguna cosa que no encaixava amb aquell aviram. A poc a poc, la seva estètica, d'entrada agradable, amb les dues faixes fosques a les ales, els colors lluents del coll i el seu caminar amb el pit enfora, va començar a perdre atractiu als meus ulls encara joves. Al voltant del campanar del poble es convertien en una invasió ben desagradable. Vaig anar descobrint que fan un parrup cadenciós i pesat, ben desagradable a l'oïda. El fan sobretot a les nits i pot arribar a impedir el descans. Els entorns on tenen els nius són plens d'excrements. Un exemplar adult en pot arribar a fer uns 11 quilograms per any. La seva matèria fecal és tan àcida que corroeix l'acer, els metalls i les pedres, siguin nobles o totxos vulgars. Viuen amb poca cosa. Mengen gra o bé les restes que troben als carrers. De fet, quasi tots habiten en entorns urbans perquè han descobert que és més fàcil trobar nodriment en el rebuig dels humans que cercar-lo als entorns naturals. Són una plaga. En el llunyà 1966 un responsable dels parcs i els jardins de Nova York els va justament qualificar de «rates amb ales». És una expressió que ha fet fortuna i hi estic totalment d'acord, sobretot si tenim en compte que són portadors de virus que poden passar als humans. Ens poden encomanar malalties de noms tan lletjos com la criptococcosi, la histoplasmosi o bé la psitacosi, que pot derivar en una pneumònia. Com els rats, tenen polls i altres paràsits. Però a diferència dels rosegadors, no fugen quan són descoberts. Miren de mantenir una distància prudencial, però a mesura que perden la por, tornen i tornen com enormes mosques de tardor. Per tant, la possibilitat de contagi és fins i tot més gran.
Amb aquest historial i amb la prudència que cal tenir de no conviure-hi perquè són realment portadors d'endèmies, els animalistes fan pressió sobre les autoritats per aturar la seva cacera i control. I se'n surten. Per descomptat que estic en contra de la brutalitat cap als animalons, però crec que voler intervenir en aquesta acció sanitària és fer un mal servei a la societat. Voler considerar-los com a domèstics que cal protegir és una irracionalitat enorme. En l'actualitat, aquestes iniciatives triomfen perquè els governants no volen tenir polèmiques innecessàries, però si cada vegada que veiem una d'aquestes aus tenim en compte que deixarà més de deu quilograms de femtes infeccioses (algunes al cap o a la camisa d'algú), potser podrien veure el problema des d'una altra òptica. Rates i coloms a les ciutats i senglars al bosc, són les plagues actuals que poden malmetre els nostres entorns de moltes formes. És dur dir-ho, però cal eliminar-los per evitar que es multipliquin exponencialment. Igual que els escorxadors han de sacrificar feres per alimentar-nos. Entre altres raons perquè si tots fóssim vegetarians o vegans, els món no seria sostenible ni capaç de conrear menges verdes per a tots.
Per acabar amb un missatge menys agre i a la vegada contradictori amb el meu pensament, vull mencionar la clínica que visito discontínuament quan vaig a la ciutat vella de Delhi. És propietat d'una comunitat religiosa hinduista, els anomenats jains, els quals practiquen la no-violència de forma radical i un respecte absolut sobre tota mena de vida. En aquest centre es dediquen a guarir ocells, gats i gossos de les nafres que la dura vida a la ciutat els provoca. Totes les bèsties víctimes d'agressions, accidents o afeccions reben tractament. Són pràctiques que semblaran extremes fins i tot a ulls dels locals més integristes en la defensa animal. Però els carrers són bruts i pudents, a les nits és impossible dormir pels gemecs de tots i les picades de mosquit són tremendes.
