Sóc optimista per decisió. Vaig prendre un compromís amb mi mateixa, que és amb l'única persona amb qui ens podem comprometre de debò. Em vaig dir que sempre miraria el got mig ple, mai mig buit. Que sempre intentaria creure en la bondat. Que els impossibles no existeixen, que només són un llistat de projectes pendents. No sóc ni naïf, ni il·lusa. Tinc els peus arrelats al terra. Però de vegades, només de vegades, noto com s'esquinça com un paper de fumar alguna cosa que creia granítica. I m'arrauleixo. I m'entristeixo. I m'enfonso.
Costa confiar en els homes quan saps que aquest any, a l'estat Espanyol, ja han mort 43 dones en mans de les seves parelles, exparelles, companys, excompanys o qualsevol de les modalitats de vincle familiar possible. Tant hi fa la paraula que faci servir: són dones assassinades per homes, per homes que presumptament les estimaven. Costa confiar quan veus horroritzada, a més, que alguns d'aquests homes han assassinat a vuit infants menors d'edat. Vides netes. Ànimes innocents.
Estimat lector -sí, m'adreço a tu, que ets home-, ara tens dues opcions: deixar-me de llegir o continuar fent-ho. Si penses que ja ha sortit la feminista amb el rotllo de sempre, encertaràs. Perquè és un rotllo haver de suportar tants homes que abuseu, maltracteu i mateu. No t'ho pots ni imaginar. N'estem cansades, fastiguejades, decebudes. Però imaginat fins a quin punt teniu la sort de cara que, malgrat aquest panorama atroç, moltíssimes dones no han perdut la fe en el gènere masculí i continuen apostant per vosaltres: us renten la roba, us preparen el dinar, us gesten les criatures. Quantes hores de vida invertides, regalades, que no cotitzen en cap fulla de salari.
I ara torno a omplir-me el vas de l'optimisme perquè avui necessito emborratxar-me'n, perquè sé que sense vosaltres és impossible la pau. Perquè ens reservem la paraula guerra als grans conflictes, però cada dia es lliuren milers de batalles domèstiques amb morts directes i danys colaterals incalculables. I penso tot això mentre amago el diari perquè els meus fills -homes- no llegeixin titulars que parlen d'homes que maten dones. I jo que tinc fills homes i tu que tens filles dones saps que tenim molta feina a fer. Perquè els voldríem veure sans, feliços i respectats. Vull creure fermament que és així, que és aquest el nostre propòsit de vida com a pares i mares.
Perquè #jotambé he estat víctima de l'assetjament sexual i formo part de les dones afortunades d'aquest planeta: sóc blanca, visc a Occident, no sóc refugiada, treballo en el que vull i puc escriure aquest text. Perquè sé el que és sentir-se humiliada per ser dona. Perquè el dia 25 de novembre els homes teniu una nova oportunitat de sortir al carrer en la commemoració del Dia Internacional per a l'Eliminació de la Violència contra les Dones. Confio que tu, que t'has mobilitzat desenes de vegades per la independència de Catalunya o per l'unionisme, estaràs disposat a participar en els actes que organitzi l'Ajuntament de Manresa i el Consell Municipal de la Dona. I reomplo el got de l'optimisme i brindo per tots els homes bons.
