El conegut fenomen psíquic d'associació d'idees ha estat, des d'Aristòtil fins a Freud, un tema captivador per a filòsofs i psicòlegs, un inesgotable recurs inspirador per a dramaturgs i poetes i, en definitiva, un dels més usuals mecanismes de la ment humana, com recents experiències personals em confirmen.
No fa pas gaires dies, em trobava a més de vuit mil quilòmetres de distància d'aquí, a Sri-Lanka, amb motiu d'un viatge programat mesos abans amb total imprevisió que arribés a coincidir amb un dels més apassionants moments que ens tocava viure a Catalunya.
Tot i esclavitzat per les absorbents i aclaparadores notícies que m'anaven arribant del meu país, no deixava de mantenir els ulls posats al paisatge i la cultura d'aquell llunyà entorn, d'on m'arribaren, quasi a tocar, dues incitadores vivències.
La primera, l'entranyable imatge d'un nombrós grup d'elefants, petits, adults i vells, banyant-se plàcidament, acompanyats per llurs vocacionals cuidadors, a les aigües del riu veí de «L'Orfenat de Pinnawala», entitat social creada amb el reconfortant objectiu de recollir, protegir i rehabilitar elefants abandonats i necessitats de protecció.
I la segona, a la ciutat de Kandi, al temple de la relíquia de la Dent de Buda, contemplant l'embalsamat cos de Raja, l'elefant reial venerat al país per la seva meritòria contribució a l'espiritualitat budista com a destacat participant durant cinquanta anys consecutius a la solemne processó d'Esala Perahera, una de les més coloristes del món.
Aquests dos esdeveniments plens de tendresa impactaren la meva ment, mig alienada pel que aquí succeïa. I per la insondable via de les idees contrastades, em vaig trobar mentalment transportat a aquell mes l'abril del 2012, quan la premsa del món esbombava que un aparatós accident de maluc obligà el rei d'Espanya, Joan Carles I, a entrar al quiròfan l'endemà d'una fastuosa i multimilionària cacera d'elefants a Botswana, on ell, amb poca pietat, n'havia abatut a trets un de ben segur tan respectable i bonifaci com el pobre Raja.
Aquest sorollós i poc exemplar esdeveniment costà al monarca la dimissió, segurament entesa per la seva esposa, defensora del lema «qui no estima els animals no estima les persones». Dimissió que, òbviament, no implicà la caiguda d'una monarquia inventada pel general Franco, consagrada en una continuista Constitució i amb el seu fill primogènit a la sala d'espera.
I no estranyi tampoc el lector que, automàticament, em remoguessin les entranyes el recent i indigerible missatge del successor Felip VI del dia 3 d'octubre i el seu posterior discurs del dia 20 a Oviedo blasmant «l'inacceptable intent de secessió català» amb gesticulació sorprenentment inquisidora a la quals sols mancava exhibir la seva sovintejada vestimenta militar, emparada per dogmes constitucionals com aquests:
«El Rey es el Jefe del Estado, símbolo de su unidad y permanencia (art. 56.1)». «Corresponde al Rey el mando supremo de las Fuerzas Armadas (art. 62.h.)». «Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España y defender su integridad territorial. (art. 8.1)», etc.
No deixa de ser curiós que, per purs llampecs associatius, la benaurança i malaurança dels elefants m'hagi portat a parlar ni més ni menys que de la monarquia, una institució que al llarg de tot el centre i sud d'Europa sols sobreviu en dos estats: a Espanya, amb il·legítima partida de naixement, i a Mònaco, aparador de la frivolitat.
A la civilitzada Europa del nord (Suècia, Noruega, Dinamarca, Gran Bretanya, Bèlgica i Holanda), l'arrelada corona representa una realitat ben diferent, un tresor d'inveterada tradició nacional, una suprema i incòlume potestat de l'arbitratge com a garantia de sistemes netament republicans i democràtics, on el preu a pagar és sempre el que sàviament un dia definí així Tayllerand: «La monarquia ha de ser governada pels demòcrates».
