Les limitacions a la llibertat d'expressió o de manifestació les carrega el diable, sobretot al Regne d'Espanya. Quan es va incloure al codi penal el delicte d'incitació a l'odi es va fer amb la millor de les intencions, per silenciar i castigar opinions públiques favorables al racisme, el genocidi o altres formes d'injustícia i opressió.
A la pràctica, però, no ha servit per multar o empresonar fatxes sinó gent i revistes més aviat d'esquerres. Si fa no fa el mateix acabarà passant amb la prohibició de convocar manifestacions d'ultradreta que ha fet l'Ajuntament de Barcelona. No aconseguirà evitar aquestes manifestacions, alimentarà l'atractiu rebel i «antisistema» de determinats moviments d'extrema dreta i servirà de precedent per prohibir manifestacions de signe ben contrari.
Combatre el feixisme, i sobretot el del segle XXI, molt menys explícit i revestit, sovint, de retòrica garantista, no és senzill. Hi ha tres eines, però, que solen funcionar. En primer lloc, la resistència, no permetent que la seva violència impedeixi fer res del que es tenia previst fer. En segon lloc, l'aïllament, fent-los el buit i mirant de no coincidir, ni encara menys col·laborar, ni a les institucions, ni al carrer, ni en entitats i moviments socials. I en tercer lloc, i molt important, no abandonant el seu públic potencial; oferint alternatives basades en la llibertat i la igualtat a persones que creuen que determinats privilegis són drets naturals i que consideren que la pèrdua d'aquests privilegis és la causa de les seves desgràcies actuals o futures.
L'independentisme, amb totes les mancances que vulgueu, fa bastant bé les dues primeres coses i no tan bé (no és fàcil) la tercera. L'unionisme i l'estat espanyol, en canvi, van exactament en la direcció oposada en tots tres àmbits. Així, la passivitat policial permet a la ultradreta atacar persones, entitats i institucions; des d'arrancades de pancartes de les façanes dels ajuntaments fins al centenar de casos d'agressions físiques reportats els darrers mesos, passant per intimidacions i amenaces de tota mena.
En lloc de fer-los el buit, els lligams i la complicitat entre el PP, les altes instàncies de l'Estat i la ultradreta són habituals i estan àmpliament documentats, així com la pertinença a aquest àmbit ideològic d'alguns dels dirigents i fundadors del paraigua gran de l'espanyolisme: Societat Civil Catalana.
Finalment (i amb l'excepció honrosa de l'entorn Podemos) l'unionisme, lluny d'oferir un relat alternatiu al de l'Espanya imperial, s'ha dirigit als ciutadans que legítimament són partidaris de mantenir Catalunya dins el Regne d'Espanya, amb un discurs obertament antidemocràtic en el qual es nega la possibilitat de resoldre la qüestió amb un referèndum i es consagra la unitat de l'actual Estat sobre la base de la força i la imposició. En aquest sentit, les darreres exhibicions de la ultradreta espanyola no són en cap cas casuals ni inesperades.
Tenen per objectiu fer encara més creïble l'amenaça violenta contra les institucions i la societat catalanes i recordar-nos que, en aquest país, el feixisme és un fidel aliat de l'Estat i l'unionisme.
