Diumenge passat vaig tenir el goig d'assistir a l'homenatge que va fer-se a Barcelona al P. Ireneu Segarra, amb motiu del centenari del seu naixement, en un Palau de la Música Catalana ple de gom a gom. Com és prou sabut, el P. Ireneu, monjo benedictí, va ser el director de l'Escolania de Montserrat durant 44 anys. Va deixar un rastre inesborrable en diverses generacions d'escolans i va fer aportacions molt valuoses en l'àmbit de la pedagogia musical dels infants, de manera que la seva acció va transcendir molt més enllà de la santa muntanya. El programa escollit per al concert, interpretat essencialment per antics i actuals escolans en una gran varietat de formats musicals, va ser tota una delícia, perquè va saber combinar les obres del mateix Segarra amb composicions representatives dels mestres de Montserrat i de grans noms de la música universal que formen part del repertori habitual de l'escolania. D'altra banda, no cal dir que la particular situació en què es troben avui el nostre país i el seu govern legítim va tenyir l'inici i l'acabament del concert d'una emoció ben especial.

Mentre escoltava, anava pensant que, certament, l'ombra de Montserrat és allargada. I avui no em refereixo pas a l'acció específica -pròpiament religiosa- de la comunitat al servei del santuari, al manteniment de la devoció popular envers la patrona de Catalunya, a l'acolliment dels milions de visitants i turistes que pugen a la munta-nya o a tants altres serveis importants que es presten en l'àmbit de la cultura o de l'edició, per citar només alguns dels elements que tenen una projecció incontestable. Pensava només en la música catalana: si comptem la quantitat i la qualitat dels intèrprets i compositors que s'han format a l'escolania i que avui nodreixen els nostres cors, els nostres grups musicals, les nostres orquestres i les nostres sales de concert, el balanç és realment extraordinari. A tots ells cal afegir encara els nens i nenes d'altres corals infantils que han seguit el mètode d'aprenentatge musical del P. Ireneu. En conjunt, cal reconèixer que el deute que aquest país té en l'àmbit de la música amb el mestratge montserratí és senzillament incalculable.

Avui, afortunadament, l'ensenyament musical ha començat a assolir entre nosaltres els estàndards desitjables d'un país civilitzat i modern, una mica més a l'altura dels països europeus que durant tants anys ens han marcat el camí i ens han fet sentir una enveja comprensible. Gràcies a l'acció de molta gent i a la recuperació de les nostres institucions democràtiques i d'autogovern -ajuntaments i Generalitat, sobretot-, les aules dels nostres conservatoris i escoles de música s'han multiplicat i s'han omplert de canalla que estudia música. I existeixen també els ensenyaments artístics en la xarxa escolar. L'efecte d'aquesta acció conjunta ha estat immediat: ha crescut el nombre d'intèrprets i de concerts, s'han creat nombrosos grups musicals de tota mena i ha millorat clarament la qualitat dels nostres músics. Amb satisfacció, podem assegurar que, per fi, ja seguim la ruta desitjable i que comencem a atansar-nos al nivell que ens pertocava. D'altra banda, els efectes de la dinàmica d'aquest moviment s'encomanen a la població sencera, que rep una oferta musical molt més abundosa que anys enrere i que es va tornant cada cop més exigent en el terreny de la qualitat d'allò que es programa.

Mentrestant, a Montserrat, els escolans continuen complint la seva missió històrica i formant-se humanament i musicalment d'acord amb la tradició de la casa. És possible que, en un termini mitjà, el seu paper determinant en el paisatge musical del país ja no sigui tan notable com ho ha estat sempre i com encara ho és avui. Millor que sigui així. Però és just que regraciem l'escola montserratina pels serveis que ha prestat al conjunt del país i que, sens dubte, encara continuarà prestant.