El país té unes limitacions històriques a l'hora de preveure les inversions: falten infraestructures bàsiques i d'altres neixen petites (o sense la imprescindible previsió de fer-se grans). Quan es va construir l'eix Transversal, Ernest Lluch va ser qui va dir primer allò de «si és un èxit, serà un fracàs (perquè no hi passaria el trànsit esperat), i si és un fracàs (perquè queda col·lapsat) serà un èxit». Es pot aplicar la mateixa frase per a l'eix Diagonal, que permet ser una porta al mar des de l'interior, però que, a més a més, obre noves possibilitats entre ciutats veïnes que s'han de relacionar pràcticament per força: Manresa i Igualada, i Igualada i Vilafranca. El Diagonal va néixer petit, també. Fruit de les estretors econòmiques, la Generalitat el va retraçar sobre una carretera vella i el va dibuixar com una carretera de dos car-rils, un en cada sentit. Un eix de gran trajecte, un reclam per a noves mobilitats, però sense capacitat. Això és sinònim d'una font d'accidents, que van creixent cada any. No hi calen mitjanes de formigó com a la C-55. El que hi falta, com a la C-55, és carretera.
