El transport públic és una forma de fer una societat més igualitària. Si és suficient, eficaç i assequible, aporta d'equilibri a un territori. És per a tothom, però sobretot per a les persones amb menys recursos. Com és evident, els rics molt rics i als polítics amb càrrec alt, els que disposen de vehicle i xofer, no els afecta. Per a tota la resta de la població, tenir uns bons serveis de desplaçament col·lectiu és un mesurador (com altres) de la qualitat del lloc on es viu. Als països subdesenvolupats van a peu o bé a dins, a fora i a sobre d'autobusos tronats. Per aquí, els problemes endèmics són prou coneguts, no milloren i en alguns casos empitjoren. La llista és llarga i ben coneguda: tenim uns trens vells que tarden el mateix que cinquanta o cent anys enrere, uns «cotxes de línia» que són un compendi d'incidències i carreteres insuficients que van generant morts, un dia més avall dels Comtals, un altre a l'eix Transversal i darrerament a l'eix Diagonal. Per comparació, als països on són moderns i suficients, els ciutadans els fan servir de forma regular, es poden moure amb seguretat, puntualitat i a cost assumible. I amb una derivada extra: si la gent viatja en conjunt, les carreteres són més buides de trànsit, augmenta la fluïdesa i la seguretat. Som a mig camí entre el Tercer Món i les nacions que en són exemple i, per tant, es pot concloure que estem molt mal servits.
La Generalitat ha obert un expedient per rescindir el contracte de la línia de Barcelona a Igualada, concedida a l'empresa Monbus. És la mateixa que gestiona la de Manresa. Els motius del contenciós són els retards, els autobusos que no paren a la parada prevista, el mal estat dels vehicles i els canvis no comunicats. Ho sigui, un desastre. L'empresa recorrerà i el problema s'allargarà. Més enllà de les incomoditats per als usuaris, el més preocupant són les condicions tècniques dels cotxes que es posen per fer el servei. Si són vells i amb manteniment deficient, s'està posant en risc la vida dels que hi viatgen. Si a aquests vehicles hi hagués un sistema de revisions similar als dels avions comercials, molts dels trastos que veiem per les carreteres no podrien ni circular. L'origen de tot plegat és que aquest servei no és una activitat de lliure competència. Està regulada. I significa que ningú pot oferir un servei de transport públic sense tenir una autorització de l'administració. Són uns serveis deficitaris i cal posar-hi diners dels pressupostos oficials per sostenir-los i sobretot per tal que els preus a pagar pels usuaris siguin assequibles. Avis, estudiants i gent amb recursos limitats són els que ocupen bona part de les places. Aquest cúmul de factors ha portat des de sempre a disposar de mitjans i serveis objectivament deficients. Monbus és una empresa de Galícia especialitzada en el trasllat de viatgers per car-retera que opta a tota mena de concursos públics per aconseguir línies com les que transcor-ren pel Bages i l'Anoia. Per ser l'empresa guanyadora, es veu obligada a presentar ofertes molt ajustades per ser la millor (o la més barata) i fer economia d'escala tipus Ryanair. La conseqüència de tot plegat són les deficiències de tota mena que sempre acaben produint-se. Molts cotxes són massa vells i sorollosos, les avaries sovintegen, els horaris no es compleixen, quan arriba més o menys a l'hora és ple i algun conductor mal pagat considera que té el dret a mostrar el seu mal caràcter. Tot combinat fa que els passatgers que poden, opten per la locomoció privada, les carreteres es massifiquen i seguim allunyats de Suècia o Noruega. Fins que arribarà una opció adaptada tipus Uber i alguns voldran seguir posant portes al camp i al progrés.
