La tardor tenyeix de groc Manresa. Les fulles teixeixen catifes imaginàries en els carrers arbrats i jugo a trepitjar-les o a esquivar-les, depèn del dia. Avui procuro gaudir del trosset de natura que tossudament resisteix entremig de tant de formigó. Com una supervivent camino la realitat per allunyar-me de qui no la veu, o la tergiversa. Topo amb una furgoneta plena de branques i fulles esgrogueïdes. Dos jardiners miren de no esgarrinxar-se amb el fullam mentre entatxonen el vehicle amb centenars de fulles rebels. Treballen amb els ulls mig aclucats enlluernats pel feix de llum que els pica directament a la cara. Avui el groc -del sol, de l'alegria- m'acompanya. No el busco, em ve a trobar.
Observo el tradicional comptador de gas domèstic als baixos d'una entrada, el cartell groc d'un restaurant que anuncia tota mena de tapes, el logo del caixer de La Caixa, els envasos de Cacaolat perfectament arrenglerats al prestatge d'un forn de pa, les tanques d'Aigües de Manresa que alerten d'una reparació a la via pública, l'operari amb casc groc enfilat al capdamunt d'una escala, la moto de la cartera de Correus, una jaqueta d'home groc llampant a l'aparador d'una botiga de roba, el logo de l'estanc, l'armilla reflectora d'un treballador de la construcció que camina al meu davant, banderes als balcons... Una ventada inesperada fa ploure fulles de l'arbre que tinc al costat. Fulles grogues, és clar.
Arribo a casa i miro les parets del menjador -pintades de groc pàl·lid- i em preparo una amanida amb blat de moro i afegeixo un rajolí de llimona al llobarro que m'he cuinat a la planxa. I de postres em menjo un plàtan i estenc la roba amb pinces de color groc. Penso en la superstició del món del teatre respecte a aquest color. Dóna malastrugança regalar flors grogues en una estrena o lluir vestimenta groga dalt d'un escenari. Aquesta creença ve d'antic i està relacionada amb la mort del dramaturg francès Molière. S'explica que poc temps després d'estrenar la seva obra de caire satíric El malalt imaginari, el febrer del 1673, es va trobar malament i va morir en un assaig (les versions varien segons la font que es consulti). Molière representava l'Argant, l'actor protagonista de l'obra i sortia vestit d'aquest color.
Hi ha persones que detesten el groc. El consideren massa cridaner, poc discret. De fet, els cotxes grocs, justament, són els que més es veuen a venir. A mi, sempre m'ha agradat. Em transmet energia, força, vitalitat. Potser per això és el color preferit dels meus fills -al gran li agrada el groc i, al petit, el daurat- i és amb retolador d'aquest color que subratllo les paraules importants que escric, les idees que no vull que s'esfumin.
Acabo el dia de la millor manera possible. El meu fill petit em diu, mentre li ensabono els cabells a la dutxa: «Cantem la cançó dels colors?». I jo li dic, que entesos, que triï un color. I ell respon que el groc. I mentre la cambra de bany s'omple de vapor i les rajoles s'entelen entonem alhora: «Groc, groc, groc és el vestit que porto/ Groc, groc, groc és tot el que jo tinc/ Perquè m'agrada el groc de la truita/ el meu amic és un cuiner».
