Mentre alguns prometen el paradís, altres viuen un autèntic infern esperant ser operats d'alguna de les afecciuons que tenen. Acabo de tenir accés a un extens informe sobre la situació de les llistes d'espera, en matèria quirúrgica, a Catalunya. No solament no han baixat respecte de l'any passat, sinó que han sofert un increment del 3,4%. En resum, 170.000 persones esperen ser operades, fins avui.
A aquesta xifra, caldria afegir-hi dotzenes de milers de pacients que esperen visita amb especialistes, per ser degudament estudiats i avaluats, per ser derivats cap a les llistes d'operacions, o cap altres sectors de la medicina.
Segur que tots coneixem, en el nostre entorn familiar, d'amistats o companys de treball, casos de mesos i mesos d'espera, per analítiques determinades o per altres accions mèdiques. En conjunt, podem dir que l'àmbit de la salut ha sofert un clar retrocés respecte de com funcionava anys enrere. De fet, es posa la data del 2010 com a inici de les fortes retallades, en sanitat, d'on provenen els mals actuals.
I a tot plegat, s'hi suma la deserció de milers de professionals cap a altres països, especialment França i Alemanya, on son ràpidament contractats, i molt apreciats per la dedicació i bona praxi que practiquen. La majoria ja no tornaran.
Informes de situació com aquest haurien de fer veure la urgent necessitat de retornar a la normalitat, i fer de la qualitat de vida l'eix central de l'acció política i de la preocupació de ciutadans i governants.
Parlant amb professionals de diferetns CAP, ambulatoris i hospitals, es detecta el desànim i la falta d'esperança pel que fa a un redreçament immediat de la situació. I tanmateix és el que hauríem d'estar reclamant, a tots els partits, com un dels principals punts en els seus programes electorals.
I ara parlo de la situació sanitària, però entrar en la de la dependència és donar un cop més de volta i comprovar l'asfíxia total en matèria d'ajuts i tràmits. La degradació en les tramitacions ha estat progressiva i constant, any rere any, fins al punt de quedar fora la major part dels possibles beneficiaris. A més, la complexitat i lentitud fa que, si les ajudes arriben, solen fer-ho quan ja és massa tard. La impotència d'aquestes famílies és total, perquè no veuen la fi d'aquest sistema, fet per sembrar de problemes tots els afectats.
Si abans parlava de llistes d'espera en operacions quirúrgiques, ara podria parlar de les llargues, llarguíssimes llistes d'espera per entrar en un centre sociosanitari. Tenir a casa, sense les condicions adequades, persones amb malalties greus converteix l'existència en una carrera d'obstacles, sense termini previst. Pregunteu al vostre entorn els casos existents i comprovareu la gravetat de la situació. I fa més de cinc anys que estan congelats els fons per a nous convenis entre Generalitat i residències per a la gent gran, per tal de facilitar a persones amb pocs recursos el seu acolliment.
En resum, quan parlem de política, quan parlem d'impostos i del seu destí, hem de pensar en unes prioritats clares i contundents. Les primeres són garantir una mínima qualitat de vida, i la resta passa a ser secundari. Som a les portes d'unes noves eleccions al Parlament, de les quals n'ha de sortir un nou govern. Mirem programes, mirem passat i present dels partits que es presenten, i demanem-nos qui pot garantir aquestes prioritats, i obrem en conseqüència. Ja estem cansats que un únic tema amagui tots els altres i vulgui fer oblidar l'acció de govern, amb àmplies, profundes i greus retallades als serveis bàsics elementals. És hora de proposar solucions, no de repetir conflictes.
