Quasi no hi ha ningú que no tingui un poble o un barri vell vinculat als records de la seva infància o joventut. Fins i tot els més cosmopolites en tenen un. Alguns hi hem viscut i molts en tenim diversos al nostre cor. Però, ara, molts nuclis antics sencers són uns moribunds. En general, i amb notables excepcions, la vida ha marxat del que foren les ànimes de viles i ciutats. Les pedres, com tot, van envellint, les més nobles resisteixen i les vulgars van perdent consistència. A més, els que les van posar fa centúries no sabien de les comoditats burgeses actuals i van fer carrers estrets, sinuosos i a vegades massa drets per als sedentaris d'avui.

En els darrers anys han davallat davant dels nostres ulls, tot i que ens hi hem fixat poc. Una caiguda que ha derivat en abandonament de la vida comercial, dels veïns històrics que han renunciat a aquest model de vida per un altre més de garatge i ascensor, quan el cotxe s'ha imposat a tots els altres modes de vida possible. Botigues tancades, pisos buits o bé ocupats per les persones de menys recursos que van veient (literalment) com els sostres cauen per la humitat i la falta de manteniment. Quasi pasteres urbanes. Allò que l'alegria va per barris, quadra més que mai en el cas del de Manresa. El control que els comerciants fan de forma periòdica ha registrat per primera vegada una evolució positiva. Han obert més negocis que els que han tancat. No passava des del 2012. Caldrà veure si és una flor de tardor o la tendència es consolida. Tot i que molt febles, recupera les constants vitals. La darrera Fira de Sant Llúcia ha estirat públic de la Plana de l'Om cap a la plaça de l'Ajuntament, passant pel mític carrer Sant Miquel, aquell que fou un dels punts de més atracció de la ciutat de fa cent anys, el de l'estanc, la llibreria, la peixateria, la taverna i fins i tot el de la casa de cites. Són senyals positives per als que ens agrada veure l'ampolla mig plena. No és agradable veure com aquests punts de la capital del Bages declinen sense aturador. Potser es pot pensar en una «nova vida» que hi pot tornar, però serà molt diferent. Nous paradigmes com la forma de moure's actual amb vehicle seran uns rivals potser imbatibles. La gent ha deixat d'anar majoritàriament a missa. La Seu, la catedral de Solsona o l'església de la plaça de Sant Pere berguedana fa molts anys que no atreuen les persones en aquells entorns. Només s'omplen en dates com la Patum o similars. El mateix que passa en un altre indret desèrtic cada dia com el poble vell d'Artés, on el turó que l'acull només veu gent per la Festa de la Verema o la revetlla de Sant Joan, mentre a Santpedor s'entesten a posar flors d'ara als carrers d'abans. Cas d'èxit és el de Girona, ple de vida, aparadors i estudiants. Fa mal en comparar-ho amb els múltiples casos locals, on tenim una honrosíssima excepció: el carrer del Castell de Solsona. Anar-hi a passejar (tot i que tira amunt) és una melancòlica delícia.

Per ser la ciutat més grans de totes, caldrà seguir estar atents a l'evolució de la feble respiració que mostren els carrers de llambordes manresans. Amb la perspectiva del temps caldrà analitzar la tasca de l'excupaire Adam Majó, el comissionat que ara ho veu tot plegat de forma transversal. Els anys diran si tot plegat ha de ser una competició entre les zones comercials tipus carrer Guimerà o bé tornarem a anar a aquells racons deliciosos com la plaça Gispert, que ara, i segons el dia i l'hora, són punts tristament no recomanables. Els car-reus de les cases, els treballats i els poc nobles seguiran allà com a mínim per unes quantes generacions més. Ja que hi són, seria útil trobar-los un rendiment, un atractiu, que cridessin la gent més que les colònies de les vores de riu que estan caient a trossos encara més de pressa que els barris d'abans.