D'uns anys ençà el fervor pels pessebres ha reviscolat i actualment es fan veritables obres d'art. Màgics diorames molt ben treballats, fantàstics pessebres monumentals i uns pessebres vivents molt reals.

Enguany, hi ha qui s'ha avançat al cicle nadalenc i ha volgut mostrar la seva obra anticipadament. Des de fa uns quants mesos un pessebre vivent va aixecar el teló i encara dura la funció. He tingut l'oportunitat de visitar-lo i l'escenificació bíblica m'ha transportat a la crua realitat de l'actualitat.

El pessebre en qüestió és d'una immensa extensió. L'espai que acull l'establia és enorme i al seu interior s'hi pot contemplar una gran quantitat d'animals. Malgrat que la palla darrerament va molt cara, sembla que el nombre de pretendents per actuar com una bèstia ha augmentat considerablement.

En diferents indrets del pessebre s'hi pot veure una impressionant afluència de gent dirigint-se a l'establia i que porten a les seves mans uns peculiars presents. Són uns cofres amb aspecte d'urnes i uns petits pergamins semblants a unes paperetes plebiscitàries. Els portadors de les ofrenes estan encerclats per centúries de soldats romans que els colpegen brutalment amb les seves xurriaques. Els pacífics pastors i pastores, lluny d'atemorir-se, resisteixen i entonen joiosos cants. A la portalada d'una casa, una filadora que assossegadament teixeix una bandera estelada també rep una bona garrotada.

En el característic riu (un element que no pot faltar en cap pessebre) hi ha ancorades unes galeres amb uns extravagants dibuixos pintats a la seva carcassa. I a la riba de l'aigua uns centenars d'estrafolaris personatges fan la seva bugada. Murmuren en veu baixa, que blanquegen denaris.

En el pòrtic d'una àgora, un governador emprenyat fa callar uns infants que canten nadales catalanes; l'emissari de l'emperador llegeix un edicte condemnant l'adoctrinament .

A l'ombra de les palmeres, unes pastores ploren impotents perquè la magistratura els nega vestir amb samarra groga i no poden lluir la reivindicativa moda.

A les portes del Gran Sanedrí una munió de persones enutjades clamen com una sola veu «llibertat, república i democràcia».

A les places dels poblats hi ha homes i dones aplegats en rotllana que escolten atentament uns fariseus provinents d'altres contrades. Baladregen molt i es remouen excitats fent increïbles promeses.

A la llunyania s'hi veuen uns reis que van avançant lentament amb els seus camells. No percebo els seus patges. Un guarda de seguretat del pessebre comenta que els patges s'han rebel·lat i s'han plantat. Diu que es neguen a ser servents d'uns vagarosos monarques que treballen tan poc durant l'any.

Un fet que m'ha cridat l'atenció es la gran quantitat de caganers/es que hi he trobat. N'hi ha un bon assortiment i tots ells/es van repetint la cantarella que estan disposats/des a cagar-la sempre que l'emperador els ho demani.

En diferents racons d'aquest esperpèntic paisatge també he observat força dimonis. M'he entretingut a comptabilitzar-los i n'he localitzat 155.

Quan acabo el recorregut d'aquest desconcertant pessebre vivent, m'adono d'algunes absències importants. M'adreço als organitzadors per manifestar-los la meva perplexitat i me n'expliquen els motius. Els àngels no hi són perquè uns estan engarjolats i els altres exiliats. D'estrella no n'hi ha cap perquè al pessebre ja hi han molts «estrellats». I els protagonistes principals de tot pessebre, Jesús, Maria i Josep, han decidit tenir-los ben resguardats esperant l'arribada d'una temporada millor.

En acabar el recorregut he tingut la desagradable sensació que en lloc de veure un encisador pessebre he acabat contemplant una dolorosa escenificació de la Passió.