Apoc a poc es van resolent algunes incògnites sobre el proper -i sempre complex- calendari polític. D'una banda, dimecres que ve hi haurà la primera sessió del nou Parlament sorgit de les eleccions del 21 de desembre, i caldrà elegir-ne la mesa. Aquests dies s'ha conegut la renúncia de Carme Forcadell a continuar-lo presidint i la seva probable substitució per Ernest Maragall -que ja presidirà la sessió inaugural pel fet de ser el diputat de més edat- o per Raül Romeva. Tots dos són persones de llarga i coneguda trajectòria, perfectament aptes per presidir el Parlament català durant la propera etapa, que és fàcil d'endevinar que no serà gens senzilla de conduir. Mantenir la presidència i la majoria a la mesa del Parlament és, doncs, un objectiu que el bloc independentista de cap manera no podia oblidar i que en aquest moment sembla també força viable d'aconseguir.

Els passos posteriors semblen encara força difícils de concretar. Però la sessió d'investidura que ha de servir per designar el president de la Generalitat serà un esdeveniment que concentrarà tota l'atenció catalana i europea. El primer dilema per resoldre serà la presència, física o no, de Carles Puigdemont al Parlament. Els juristes discrepen sobre la legalitat d'una investidura telemàtica, sigui per mitjà d'una videoconferència o per la lectura del discurs d'investidura a càrrec d'un representant designat pel candidat. És cert que el reglament del Parlament, si bé no autoritza concretament una investidura sense que el candidat sigui físicament present a la sessió, tampoc no ho prohibeix de forma explícita: simplement no en diu res. De la mateixa manera que el famós article 155 de la Constitució espanyola no diu enlloc que es pugui dissoldre un parlament elegit de forma democràtica ni destituir un govern legítim. I malgrat aquesta manca d'autorització explícita, el Govern del PP ho va fer, interpretant la Constitució segons li convenia en aquell moment. Ara, però, li convindrà interpretar-la al peu de la lletra i evitar tant com sigui possible que es visualitzi el seu absolut fracàs: que tot i l'arbitrarietat i desproporció en l'aplicació del 155, el més evident és que no li ha servit de res: les forces polítiques que havien de ser castigades i que van ser expulsades del Govern, van tornar a guanyar les eleccions i el seu president podria tornar a ocupar el càrrec. En les properes setmanes veurem els grans escarafalls que farà el triumvirat del 155 (PP, Ciutadans i PSOE) per justificar aquesta doble moral: si les lleis van a favor seu s'apliquen de forma estricta; si les seves pròpies lleis els van en contra, cap problema: és qüestió d'estirar-les fins que s'adaptin a la seva voluntat.

La polèmica dels darrers dies s'ha centrat en les declaracions dels dos Jordis i del conseller d'Interior davant del Tribunal Suprem espanyol. Algú els pot retreure res de les seves paraules després d'estar pràcticament tres mesos injustament tancats a la presó ? On poden ser realment més útils, a fora o a dins? Així doncs, cap retret als empresonats que volen sortir i als exiliats que volen tornar. Al contrari: tot el nostre reconeixement i la nostra admiració.