Els llibres de lingüística afirmen que l'anglès és una llengua germànica sorgida de l'evolució d'allò que parlaven els anglosaxons quan van arribar a la Gran Bretanya el segle V per substituir els romans en el domini dels pobles celtes que habitaven l'illa. Algú ha dit, però, que en realitat l'anglès actual és la més septentrional de les llengües romàniques perquè, si bé és cert que el seu origen l'emparenta amb l'alemany i el neerlandès, també ho és que la influència del llatí i del francès és tan evident i estructural que podria fer-ne repensar la ubicació en l'arbre de les famílies lingüístiques. Sigui com sigui, el cert és que, al pòsit llatí deixat pels romans i el cristianisme, cal sumar-hi, amb el desembarcament de Guillem el Conqueridor a les platges de Hastings l'any 1066, la irrupció del francès parlat per aquells víkings afrancesats anomenats normands (homes del Nord). Malgrat l'inicial desacord entre normands i saxons (vegeu Robin Hood), finalment les dues aristocràcies es fusionaren en una de sola i adoptaren el francès com a llengua de la cort. Per això encara ara a l'escut del Regne Unit, aquell tan xulo amb el lleó i l'unicorn, hi podem llegir una llegenda en la llengua de Jean Paul Belmondo: «Dieu et mon droit». Excepte a Gal·les, Cornualla i les Highlands, els habitants de la Gran Bretanya abandonaren progressivament les llengües gaèliques i es passaren a una mena d'alemanyot amb influències celtes, llatines i, sobretot, franceses. Aquest afrancesament no afectà només el lèxic, al nom de les coses, sinó també la gramàtica. Així, al segle XVIII s'adopta l'actual plural acabat amb s, a la francesa, i s'abandona la fórmula germànica (acabada amb n) que, no obstant això, ha sobreviscut en algunes excepcions ( child/children, per exemple).
L'anglès, llengua promíscua per definició, tendeix a simplificar i agilitzar la pronúncia. Del God be with you (A Déu siau), per exemple, han anat a parar al Good bye. També molts dels infinits manlleus del francès han patit importants mutacions. Un bon exemple n'és el S'il vous plaît (germà del nostre si us plau) transformat en el please que nosaltres pronunciem (i a vegades escrivim...) plis. En català, en canvi, no som tan bons simplificant i ens trobem amb massa paraules i expressions complicades d'escriure i de pronunciar. Per això no és estrany que, de mica en mica i com qui no vol la cosa, haguem aprofitat la feina feta per l'anglès i ens haguem apropiat del seu please tot adaptant-ne l'ortografia. Actualment a ningú sorprèn trobar un plis en un whatsapp o en una nota informal (tanqueu els llums quan sortiu, plis) i m'atreveixo a predir que en un futur no tan llu-nyà aquest mot es normalitzarà completament entre nosaltres i -no sense polèmica i escarafalls- acabarà sent acceptat des de les més altes instàncies. El fòssil vivent anomenat si us plau (com la forma de vós que conté) es deixarà per a les grans ocasions i els registres més formals i literaris. No serà tan greu. Al capdavall, l'arrel i l'origen de plis i de plau és la mateixa i l'economia del llenguatge és una de les poques lleis contra les quals és inútil rebel·lar-se.
