He llegit en un irreverent mitjà de comunicació que consulto sovint la següent notícia: «Centenars d'idiotes amb grip col·lapsen els hospitals». Si esborrem l'insult, que l'autor usa en clau de sàtira, la informació és radicalment certa. Per primera vegada han publicat una certesa. Pel cantó seriós, són molt pocs els professionals de la medicina que s'han atrevit a fer-ho públic, per temor a represàlies o a censures, però és un fet que tots plegats hem bloquejat els serveis d'urgències amb l'epidèmia en curs que estem patint. Uns anys és la A, uns altres la B, a voltes passa en una setmana i o bé en dura tres com aquest any. Les vacunes han tingut poca eficàcia i multituds, comptades per desenes o centenes, han acudit als centres sanitaris amb febre (o no), tos, mal de cap o d'ossos i la resta de símptomes típics. Per sort, la majoria n'han sortit amb la recepta d'un antigripal i la recomanació de no sortir de casa, fer repòs i esperar que els mals remetin amb el pas dels dies. És sabut que, excepte les persones amb factors de risc o patologies diverses, tots els altres podrien haver evitat estressar els serveis públics de salut. A Catalunya, anar a un hospital per urgències amb la targeta sanitària a la mà dóna dret a una de les atencions de més qualitat del món. Excepte per la massificació dels darrers anys i les retallades, fins fa poc ha estat així. Si combinem la falta evident de recursos econòmics, l'envelliment de la població i el mal ús que en fem els ciutadans, aquesta estructura podria rebentar. Només cal engegar la televisió per escoltar en aquells programes de temàtiques variades que, de la mateixa forma que quan fa calor ens diuen que no ens posem al sol al migdia i bevem aigua (!), ara ens recomanen esperar uns dies per veure com evoluciona l'afecció, la compra d'un medicament i que si no hi ha febre és millor quedar-se a casa. Els hauríem de fer cas per obvi. Passada la vermellor al coll i gastats un parell de paquets de mocadors, si s'ha passat per l'hospital seria el moment de pensar si s'ha fet el correcte. Em faig creus de la sanitat (gratis) que tenim pel poc que la valorem. És un bé molt preuat que sovint es menysté. Fins ara, ha estat disponible per a tothom o quasi i cada any que passava els serveis eren millors, més moderns i més eficients. L'ús indegut d'un bé col·lectiu és una inconsciència de grup. Aquesta setmana i com a contrapunt de la situació nostra, a Estats Units, una clínica va expulsar i deixar vagant pels carrers de Baltimore una dona per no tenir assegurança mèdica. Anava tentinejant en una freda nit amb una bata de malalt oberta pel darrere, una via al braç i estava ben desorientada. Com que no podia pagar l'assistència la van aviar sense cap remordiment. Un cas així aquí és impossible. Al contrari, Barcelona és una de les ciutats del món amb més turisme sanitari. Persones del Tercer Món amb diners vénen a guarir-se perquè als seus països el nivell és quasi miserable fins i tot per als rics. Polítics o reis en exercici vénen cap al Primer Món perquè la sanitat que ells posen a disposició dels seus soferts súbdits no els mereix cap confiança. Nosaltres ho tenim de franc i potser per això de vegades no la fem servir adequadament.
L'equilibri sempre és una mesura en l'activitat humana. Salvar la sanitat pública i mantenir-la a nivells d'excel·lència depèn dels diners que els governs hi destinin però també de petites accions ciutadanes com anar-hi només quan sigui imprescindible. A hores d'ara, a moltes sales d'espera hi falten cadires lliures, els boxes estan saturats, els professionals no donen l'abast i molt pacients mancats de paciència pressionen per ser atesos. Jo voldria anar-hi ben poc, però quan em correspongui per una urgència de debò m'agradaria trobar-me amb el metge que m'atendrà ben fresc i amb totes les seves facultats intactes, en lloc d'un que potser estarà cansadíssim després d'haver-se passat tot el dia auscultant pits carregats i receptant xarop per la tos a tort i dret.
