Dimecres passat, al Parlament de Catalunya, els diputats partidaris de la república catalana van confirmar la seva majoria a la mesa del Parlament. El fet és molt destacat perquè representa la primera conseqüència efectiva de la victòria del 21 de desembre. La qüestió és evident: els defensors de la república tenen majoria a la mesa perquè van guanyar les eleccions. En canvi, per molt que gallegin, els promotors del 155 -Ciudadanos, el PSOE-PSC i allò que resta del PP- van perdre i, per tant, van tornar a quedar en minoria, igual que abans de la il·legal dissolució del Parlament. I és que aquelles eleccions, convocades pensant que l'independentisme les perdria, no van sortir com el club del 155 havia previst. D'aquí ve la repetició de la majoria esmentada i també que la figura del nou president del Parlament català, que és la segona autoritat del país, provingui exactament del mateix entorn polític que l'anterior presidència. És allò que tothom s'imaginava des de Catalunya però que no s'entenia ni s'entén des de Madrid: que els votants catalans no canviarien ni canviaran fàcilment d'opinió. I que la violència no serviria ni servirà de res: ni la policial i desmesurada del dia 1 d'octubre, ni la institucional i també abusiva de les darreres setmanes amb el 155.

Malgrat tot, la recuperació de les institucions catalanes no ha fet més que començar. En falta una de bàsica: constituir el nou govern de la Generalitat. És evident que partint de la mateixa majoria parlamentària, el nou govern estarà format fonamentalment per Junts per Catalunya i ERC. I que la presidència i la vicepresidència haurien de recaure en el president i vicepresident il·legalment cessats. Com exerciran Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, avui a l'exili i a la presó, les seves responsabilitats de govern? Tothom és conscient dels obstacles antidemocràtics que posarà l'Estat per impedir-ho. Aquesta és la incògnita d'aquests dies, que només començarà a aclarir-se a final de mes, quan s'haurà de celebrar la sessió d'investidura del president de la Generalitat.

Aquesta setmana també s'ha pogut veure fins a quin punt hi ha relats oficials que s'allunyen de la veritat. Dijous, el ministre de l'Interior, Juan Ignacio Zoido, explicava al Senat les operacions policials de l'1 d'octubre. Segons Zoido només es va utilitzar «la força mínima imprescindible» per apartar els «infiltrats radicals» que impedien la retirada de les urnes. Com que hi ha milers i milers de testimonis i centenars de vídeos que mostren la violència de les càrregues policials, l'explicació del ministre és evidentment falsa i completament ridícula. S'ha sabut també que el desplegament d'efectius d'aquells dies va costar a l'Estat, com a mínim, 87 milions d'euros, a part d'altres despeses indirectes que ja s'aniran coneixent. Això no s'hauria de considerar malversació de fons públics? I tota l'operació ha generat també un altre tipus de costos que no es poden avaluar en diners. Recordem-ho: més de tres mesos de presó per als dos Jordis, la presó del vicepresident i del conseller d'Interior, i l'exili del president Puigdemont i de cinc consellers més. La pregunta és: de què haurà servit tot plegat?