Aquest cap de setmana he tingut l'oportunitat de gaudir de l'entrevista que David Letterman va fer recentment a l'expresident Barak Obama per a Netflix. De jubilat a jubilat. Molt recomanable. Durant els 50 minuts que dura esperes que critiqui Donald Trump però, tot i els intents del bregat entrevistador, l'expresident no cau en la provocació. Sento enveja. Impossible evitar la comparació amb entrevistadors que opinen i interrompen més que pregunten (tan de moda a casa nostra) perquè, si no, sembla com si perdessin una batalla i això no prestigia un periodista d'elit. I enveja de polític que pot parlar sense condicionants, sense por a l'errada que el pugui convertir en carn de canó.
La Constitució americana nega a un president tornar a presentar candidatura una tercera vegada i Obama ha girat full, del tot (que Déu beneeixi la Constitució dels EUA!). El polític se centra, per tant, a promoure la seva fundació per captar entre els joves d'arreu del món els nous líders que han de poder guiar un planeta que queda orfe de guies honestos amb infame facilitat. I sense lideratges potents, sense dirigents que pensin més en el futur de la gent que no pas en el destí personal, anem com anem, de mal borràs.
Un home que ha viscut el que viu (sempre acceleradament) un president dels Estats Units -més si ets el primer president afroamericà en un país amb el racisme encara a flor de pell-, és sempre un home que cal escoltar. Ben atentament.
«Tot està massa polaritzat», diu a mitja entrevista. Els nostres i els altres. Els nostres són sempre els bons, els altres mai no l'encerten, sempre menteixen, sempre ens volen el mal. Sempre. No hi ha terme mitjà perquè només escoltem i creiem a una part. I ho exemplifica: «Si només veus la Fox, t'arribes a creure que el món és, només, com te l'explica la Fox».
I el president que va arribar al despatx oval gràcies a les xarxes socials quan Twitter i Facebook eren només uns bebès malcriats també és capaç de criticar l'ús que fem de les esmentades i influents aplicacions que el van ajudar a arribar fins al capdamunt del poder més absolut. I ens recorda que no pot ser que només ens deixem guiar pels algoritmes que governen a Google, o per les amistats que ens suggereixen els mateixos algoritmes a les xarxes. Els algoritmes que ens volen ajudar poden ser, al mateix temps, els principals enemics de l'empatia com a exercici necessari de convivència. I l'exemple que va posar Obama a Letterman va ser demolidor. En plena primavera àrab es va demanar a tres persones que cliquessin al Google del seu ordinador personal la paraula «Egipte». A un li va sortir com a primer enllaç una referència a les manifestacions de la plaça Tahrir; al segon un enllaç sobre terrorisme islàmic; i a un tercer, simplement el suggeriment del país de les piràmides com a destí turístic.
I no vaig poder evitar pensar si el mateix experiment el féssim avui, a Catalunya. Què triaria Google que seria el més adient per il·lustrar-nos a cadascú? Tot dependria de la paraula que teclegéssim, però, segur, també, des del PC o telèfon mòbil des del qual féssim la cerca. Per no parlar, és clar, de quina «Fox» estigui entre les nostres preferides.
