Surto de casa i el primer que sento és un sorollet musical breu i agut i, a continuació, una veu que diu: «Ja és aquí l'esmolador. S'esmolen ganivets, navalles, tisores, destrals, matxets, tot tipus d'estris de cuina?» I, de nou, el xiulet. Busco d'on prové aquest so i ràpidament identifico una furgoneta Mercedes de les grans, de color negre, amb un megàfon incorporat, que avança lentament cridant als quatre vents la mateixa frase enregistrada en un loop etern. En el tram de carrer que fem junts no veig cap veí que s'hi acosti amb la coberteria de diari ni carregat de destrals ni matxets. Em tranquil·litza pensar que rere les parets que em marquen el camí no es guarden grans arsenals.

Aquesta furgoneta és la versió moderna del senyor que es posava sota casa dels pares, amb una bicicleta i una mola, i que avisava el veïnat de la seva presència amb una mena de bufacanyes que emetia la mateixa melodia que he sentit avui. La meva mare sabia que era l'esmolador sense mirar per la finestra, amb la mateixa certesa que jo sé si el mòbil que sona és el meu.

Avanço escoltant la ràdio amb només un auricular i deixo enrere la furgoneta. Li desitjo, en silenci, que tingui algun client, i que quan acabi el dia, aquest esmolador de la nova era pensi que encara hi ha algú, rere els vidres, que l'espera. Calladament, també confio que els estris que afili serveixin per treure amb cura l'espina d'un llenguado suculent, per podar les branques sobreres d'una olivera frondosa o per tallar amb precisió mil·limètrica els cabells del client d'una perruqueria. Que en cap cas s'utilitzin per obrir ferides irreversibles.

M'aturo al semàfor i deixo passar una furgoneta del SEM. Entra directament a urgències de l'Hospital de Sant Joan de Déu. Mentrestant, uns operaris instal·len a la zona verda d'entrada al centre sanitari alguns dels sis ponts que aquests dies s'han pogut veure en diferents indrets de Manresa. Els ponts formen part d'un projecte artístic vinculat a Manresa Capital de la Cultura Catalana 2018. Segons van explicar els organitzadors, el pont s'ha triat com a símbol de la ciutat i perquè representa un nexe d'unió entre cultures i de relació entre el passat i el futur. Passen pel seu costat una parella d'avis. No han vist ni els ponts ni els nois que hi treballen. Caminen units, agafats. Són com dues pilastres d'un tot: un pont de debò. No saps qui aguanta qui, però saps que l'estructura mòbil se sustenta perquè hi són tots dos. Avancen tan lentament que el temps, al seu costat, es desaccelera. Observo el seu caminar feixuc i m'entristeixo.

Ja no sento l'esmolador, ni les notícies de la ràdio. Penso en la periodista Gemma Nierga, que assegura en una entrevista a la revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, que no li agrada gens el silenci, que el seu estadi ideal és estar envoltada de so, de veus i de música. I em penso que l'entenc.

Em passo el dia demanant als meus fills que no cridin, que respectin el silenci, i és justament el so i el moviment el que em diu que encara som vius. Si un dia en llevar-me, i engegar la ràdio, no sentís res, si canviés de dial i continués el silenci, em llançaria al carrer per assegurar-me que el món continua girant i jo amb ell.